APICHATPONG WEERASETHAKUL
The Artist and the Filmmaker
(Del 5 de març al 2 d’abril de 2022)
Per Menene Gras Balaguer
En el marc del projecte expositiu que Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona presenta de l’artista, amb el nom Perifèria de la Nit, Casa Asia organitza un programa amb els 27 curts que Apichatpong Weerasethakul considera més rellevants entre els treballs que ha realitzat amb aquest format. La proposta que ens ha fet arribar en quatre programes que es projectaran durant tots els dissabtes del mes de març és una d’aquestes propostes imprescindibles, ja que completa l’exposició que Joana Hurtado porta a Barcelona, amb una selecció important de treballs, d’aquest artista clau del cinema experimental i independent, la majoria en format de vídeo instal·lacions. Des que vam començar a parlar sobre una possible col·laboració per part de Casa Asia, vam proposar l’activitat que hem mantingut fins ara, malgrat els obstacles que hem aconseguit superar finalment, aliens per cert a totes les parts, però que inevitablement es donen quan es tracta de formats de projecció, subtitulats i altres detalls a tenir en compte amb un projecte de tals característiques com el que hem volgut plantejar.
Apichatpong Weerasethakul va néixer a Bangkok el 1970, però va viure a Khon Kaen, al nord-est de Tailàndia, fins que ingressa a la universitat. El 1993 duu a terme el seu primer curtmetratge, seguit d’alguns més, fins que el 2000 realitza el seu primer llargmetratge. Des que va ser premiat el 2010 amb la Palma d’Or al Festival de Cannes i el Premi de la Crítica del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges amb Uncle Boonmee Who Can Recall his Past Lives (L’oncle Boonmee recorda les seves vides passades), el cineasta i l’artista no han deixat mai de dialogar en la persona d’Apichatpong. El mateix any, 2010, rep l’anomenat Asian Art Award, a Seúl, on per aquest precís motiu crea una gran instal·lació. Va ser justament allà on el vaig conèixer, i em va sorprendre que encara no hagués estat premiat a Cannes, ja que en aquell moment havia estat nomenat millor artista asiàtic, i encara no sabíem que seguiria guanyant premis aquell mateix any! Des d’aleshores fins a dia d’avui, les trobades de caràcter efímer a diferents festivals on hi presentava els seus nous treballs s’anaven succeint. Quan va rebre el Prince Claus Award a Amsterdam, jo formava part del grup que participava en la proposta de candidats als premis i vam retrobar-nos a la cerimònia d’entrega de premis on recordo que va parlar sobre la seva vida privada i la seva obra com si ell mateix fos un personatge d’alguna de les seves pel·lícules, tot sota l’argument que ambdues eren inseparables.
Arquitecte de formació, al finalitzar els seus estudis a Tailàndia, viatja a Chicago per cursar un màster en Belles Arts a la School of the Arts Institute. En la trajectòria d’aquest artista, trobem etapes, tant anteriors com posteriors a 2010, en què els seus èxits es van succeint i on podem trobar els antecedents de tota la seva obra, tots els seus projectes col·laboratius, juntament amb la seva recepció per la crítica i el públic. Luminous People (2007) és un d’aquests projectes filmat en Super 8 que va realitzar per encàrrec de la Fundació Calouste Gulbenkian de Portugal per a commemorar el seu cinquantè aniversari; mentre que Mobile Men (2008) es la contribució de l’artista a la pel·lícula Historia de los derechos humanos per celebrar el seixantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans. Ambdós curts formen part dels quatre programes que presentem ara. La trajectòria d’aquest prolífic artista comença amb Blissfully Yours (2002), premi Un Certain Regard a Cannes i serà a partir de ATropical Malady (2004), Premi del Jurat a Cannes, que tota la seva obra es convertirà en trending topic. La seguiran Cemetery of Splendour (2015) i Memoria (2021). Amb tot, no és d’estranyar que el seu primer llargmetratge, Mysterious Object at Noon (2000) s’hagi convertit en un precedent, el rescat del qual era una tasca urgent i que ha estat assumida per la Film Foundation, presidida per Martin Scorsese, i per l’Austrian Film Museum, les quals han apostat per la seva restauració.
No es tracta aquí de mencionar tots els seus llargmetratges o tots els premis que ha anat rebent al llarg de les últimes dues dècades, ja que els anteriorment anomenats són suficientment representatius de la seva carrera. Els vint-i-set curts que presentem han estat produïts entre 1997 i 2020, tot i que la seva primera obra en aquest format, Bullet, un títol mut on l’artista es sumeix en la contemplació de la relació entre llum i temps, és de 1993. D’alguna manera, els seus curts estan vinculats a la seva poètica, a tots els personatges dels mons onírics que ha anat creant i a l’atmosfera tan singular i particular que el caracteritza. Rodats en Super 8, 16mm, 35mm, vídeo digital o telèfon mòbil, les seves produccions són comparables a escriptures complementàries que s’integren perfectament en el conjunt de la seva obra com a relats independents, els quals es poden reconèixer com a part d’un mateix corpus de treball.
La duració total dels quatre programes ascendeix a 380 minuts, sent molt variable la de cada relat, tal i com ho és la seva narrativa. No obstant, els seus curts són indissociables del procés amb què crea representacions sensibles del que veiem, somniem o recordem i, per tant, el seu descobriment resulta imprescindible per a explorar el discurs estètic que reposa sota tot allò que fa. La memòria autobiogràfica i les visions sense forma física, de la mateixa manera que mites i llegendes, constitueixen un punt de partida pel seu estranyament i pels múltiples desdoblaments que les imatges repliquen. Considero que aquesta antologia que presentem, concebuda també a mode de retrospectiva dels seus curts, és una oportunitat única per a poder abordar tota l’obra de l’artista i del cineasta que en realitat conviuen en aquest jo que és Apichatpong Weerasethakul. Lluny de pensar que es tracta de treballs residuals, es poden entendre com petites grans obres comparables a il·luminacions, les quals sempre precedeixen a les grans idees, amb una producció extremadament elaborada, sense que això es mostri de manera explícita.
Per la seva pràctica estrictament artística, Apichatpong es troba en les principals col·leccions internacionals públiques i privades, com la de la Tate Modern o la de la Fundació Louis Vuitton. Les seves instal·lacions i vídeo instal·lacions s’han pogut veure en la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel i en altres esdeveniments internacionals on es reuneixen artistes de tot el món. A través de l’empresa que crea el 1999, Kick The Machine Films, no només produeix totes les seves pel·lícules sinó que també es dedica a la promoció de cinema independent i experimental amb el recolzament que presta als respectius autors. El 2010, Xcèntric va presentar al CCCB un programa de deu curtmetratges sota el títol Mysterious Objects, en una sola sessió, per a mostrar la producció més experimental de l’artista, el descobriment del qual resultava essencial per a comprendre millor un cinema que fins ara era pràcticament desconegut. Alguns dels títols que es van presentar com Mobile Men, Ghosts of Asia, The Anthem i Vampire es podran tornar a veure en alguna de les quatre sessions que presentem i que el propi Apichatpong ha volgut organitzar i reorganitzar. Respectivament, el 2018, el festival Spain Moving Images va presentar quatre curts en la Retrospectiva que va dedicar el cineasta al CBA (Cercle de Belles Arts de Madrid). Eren Letter to Uncle Boonmee, Ashes, Emerald i Ablaze, que també es recullen en la selecció que presentem en aquesta ocasió. Hem volgut respectar l’ordre que ell mateix ha establert, ja que lluny de ser arbitrari, el públic podrà veure la lògica de la estructura en la qual s’han reunit els vint-i-set capítols d’aquesta antologia, que es pot considerar com la més àmplia que s’ha vist fins ara al nostre país.
Per a l’artista i el cineasta, els fantasmes són una realitat, i el cinema fantàstic és un recurs molt útil per a qüestionar el que entenem per a realitat, ja que a vegades ens traïm involuntàriament quan volem convèncer-nos que no hi ha cap més realitat que aquella que toquem i veiem. Apichatpong parteix de la base que allò que entenem com a fantasma és un doble d’allò que creiem com a real i que precisament per això no és menys real, sinó tot el contrari. La memòria en totes les edats de la vida és la font de totes les veus indesxifrables que parlen a l’interior de tots els seus personatges i es converteixen oportunament en monòlegs atmosfèrics o fluvials que inunden les imatges, fins i tot quan aquestes imatges són mudes. L’autor fa conviure, tant als seus curts com als seus llargs, el realisme fantàstic, somnis i records personals, juntament amb llegendes i mites propis de la tradició local, tot aprofitant els instruments que ens brinden les tecnologies digitals. “El cinema sempre és un truc” sol dir “per això m’agraden els efectes especials i el control sobre el temps”. El curt Cactus River que forma part d’aquest programa és un poema en blanc i negre, on l’artista demostra la seva capacitat per a representar la tensió entre temporalitat i atemporalitat, de la mateixa manera que les velocitats sense límit del temps a través de la imatge en moviment.
Comissariat:
Apichatpong Weerasethakul
Menene Gras Balaguer, directora de Cultura i Exposicions de CASA ASIA i directora del Asian Film Festival Barcelona | AFFBCN
Coordinació:
Rodrigo Escamilla Sandoval, coordinador general de Cultura de CASA ASIA i Exposicions i coordinador general del Asian Film Festival Barcelona | AFFBCN
Trànsit de pel·lícules:
Priyanka Ragji
Traducció i subtitulats al Castellà:
Priyanka Ragji
Rafael Montón
Agraïments:
Apichatpong Weerasethakul
Max Tersch, White Light Post
Joana Hurtado, directora de Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona
Apichatpong Weerasethakul
Programa general
Programa 1 | 104.15’
Dissabte, 5 de març de 2022 a les 20:00h
Programa 1A | 24.76’
The Anthem | 2006 | 5’ Cinetracts | 2020 | 2’10’’
Footprints | 2014 | 5’50’’
Blue | 2018 | 12’16’’
Programa 1B | 79’39’’
La Punta | 2013 | 1’33’’ M Hotel | 2011 | 11’50’’
Emerald | 2007 | 11’
Mobile Men | 2008 | 3’15’’
Cactus River | 2012 | 10’09’’
Worldly Desires | 2005 | 42’32’’
Programa 2 | 100’49’’
Dissabte, 12 de març de 2022 a les 20:00h
Trailer for Cindi | 2011 | 1’21’’
Ashes | 2012 | 20’28’’
Vampire | 2008 | 19’
Haunted Houses | 2001 | 60’
Programa 3| 84’99’’
Dissabte, 26 de març de 2022 a les 20:00h thirdworld | 1997 | 16’38’’
Empire | 2010 | 2’
My Mother’s Garden | 2007 | 6’42’’
Ghost of Asia | 2005 | 9’11’’
Monsoon | 2011| 3’11’’
Luminous People | 2007 | 15’
Nimit |2007| 15’57’’
A Letter to Uncle Boonmee | 2009 | 17’40’’
Programa 4 | 90’04’’
Dissabte, 2 d’abril de 2022 a les 20:00h
This and a Million More Lights | 2003 | 1’
Malee and the Boy | 1999 | 26’45’’
Nokia Short | 2003| 2’
Ablaze | 2016 | 4’46’’
Mekong Hotel | 2012 | 56’13’’
Total: 27 Curtmetratges | 380min.
Els quatre programes que integren aquesta Retrospectiva es projectaran als CINEMES GIRONA (C/Girona, 175, 08037, Barcelona) del 5 al 26 de març de 2022.
Apichatpong Weerasethakul
Retrospectiva
1997-2020
Programa 1 | 104’15’’
Programa 1A
The Anthem | 2006 | 5’
A Tailàndia, abans de cada projecció d’una pel·lícula, es reprodueix un Himne Reial (Royal Anthem). El seu propòsit és honorar el Rei. És un dels rituals arrelats a la societat tailandesa abans de determinats esdeveniments per a beneir alguna cosa o a algú. The Anthem forma part de ‘Artist Cinemas’, comissionat per la Frieze Art Fair, del Regne Unit. És una pel·lícula que alava i beneeix el teatre i el llargmetratge que s’aproxima a cada projecció. (VOSE).
Cinetracts | 2020 | 2’10’’
Cada director va crear una obra en resposta al turbulent clima sociopolític de 2020, una reflexió o reacció al zeitgeist tal i com l’artista el percep i defineix. De la mateixa manera que al projecte original de Cinetracts, els directors participants treballaven dins d’una sèrie de directrius que incloïen un temps d’execució de no més de dos minuts, un dia per a realitzar l’obra i una referència explícita de la data i la ubicació geogràfica de la pel·lícula. El projecte finalitzat actua com un índex dinàmic de llocs i una representació persuasiva del nostre temps, i potser una provocació per allò que està per arribar. (Sense diàlegs).
Footprints | 2014 | 5’50’’
La contribució de Weerasethakul a una producció òmnibus que explora les analogies entre el futbol i la vida quotidiana. El projecte va ser creat pel director de cinema mexicà Daniel Gruener i es va emetre originalment durant la Copa Mundial de la FIFA 2014. (Sense diàlegs).
Blue | 2018 | 12’16’’
Una dona es passa la nit desperta. A prop, hi cauen un conjunt de telons de teatre que s’estenen per a revelar dos paisatges alternatius. Blue ofereix una enganyosa i senzilla dansa de pergamins i un retrat de la letargia entre el somni i la realitat. Rodada durant 12 nits al cor d’un bosc tailandès. (Sense diàlegs).
Programa 1B
La Punta | 2013 | 1’33’’
Un viatge en cotxe a través de la pluja tropical. La Punta forma part de Future Reloaded, un homenatge cinematogràfic col·lectiu a la 70ª edició del Festival de Cinema de Venècia 2013. (Sense diàlegs).
M Hotel | 2011 | 11’50’’
Dos homes es troben a l’habitació 1702 d’un hotel anomenat M, situat al cor de l’àrea de Yau Ma Tei. Són membres de l’equip de rodatge que ha visitat Hong Kong per primera vegada. Passen la tarda a l’habitació fent retrats de record. A sota, al parc, seu un membre de l’equip amb un micròfon a la jaqueta. Més tard, l’home abandona el seu banc i deambula per la zona. (Sense diàlegs).
Emerald | 2007 | 11’
Somnis i records ressonen en el ruïnós i abandonat Hotel Emerald de Bangkok, una llum fantasmagòrica regna als passadissos buits. El seu punt àlgid va ser als anys 80, quan l’economia es va desenvolupar ràpidament i els refugiats cambodjans van arribar en massa a Bangkok. No obstant, després de la crisi financera asiàtica de 1997, els somnis d’un futur millor s’esmicolen. Weerasethakul deixa que tres actors parlin dels seus somnis, ciutats d’origen, moments tristos i històries d’amor per a emplenar l’Emerald de nous records. (VOSE).
Mobile Men | 2008 | 3’15’’
Dos joves en una camioneta es filmen a si mateixos. Pertanyent a diferents parts del món, a través de l’ús d’una càmera es descobreixen l’un a l’altre. En un ambient ventós, es filmen inicialment amb primers plànols de parts del seu cos i després, poc a poc, filmen les seves figures completes. A mesura que els objectes de la càmera canvien, un paisatge de camps d’arròs i un equip de cinema entren en escena. A continuació, la càmera torna a filmar la carretera i als homes, com si estiguéssim assistint a un assaig cinematogràfic. Quan l’enquadrament torna a filmar un dels dos personatges principals, el qual té tatuatges per tot el cos, l’home s’aixeca la samarreta i s’arrenca un micròfon amb cable que porta enganxat al pit. Després l’enganxa al tatuatge i crida a ple pulmó. El micròfon capta el fort soroll del vent i la càmera es desplaça per a captar el seu rostre. Mira directament a la càmera, somrient. (VOSE).
Cactus River | 2012 | 10’09’’
Cactus River és un diari de l’època en què vaig visitar la parella – de les diverses condicions de l’aigua i el vent. El flux dels dos rius – el Nach i el Mekong, activa els meus records del lloc on vaig filmar vàries pel·lícules. Al llarg de molts anys, aquesta dona que una vegada es va dir Jenjira m’ha presentat aquest riu, la seva vida, la seva història i la seva creença sobre el seu futur imminent. Està segura que aviat no hi haurà aigua al riu degut a la construcció de preses a la Xina i Laos. També me’n vaig adonar que Jenjira ja no hi era. (Sense diàlegs).
Worldly Desires | 2005 | 42’32’’
Una parella escapa de la seva família per a buscar un arbre espiritual a la jungla. Per la nit hi ha una cançó, una cançó que parla d’una idea innocent de l’amor i de la cerca de la felicitat. Worldly Desires és un projecte experimental en el qual vaig convidar un amic cineasta, Pimpaka Towira, a rodar la història d’amor durant el dia i la cançó per la nit. La història, Deep Red Bloody Night, va ser escrita pel meu assistent, que volia recuperar una època més romàntica del passat. Vaig triar una cançó pop, “Will I be Lucky?” per a transmetre la sensació de llibertat que se sent quan ens enamorem. El vídeo és un petit simulacre costumista, dedicat als records del rodatge a la selva durant els anys 2001-2005. (VOSE).
Programa 2 | 100’49’’
Trailer for Cindi | 2011 | 1’21’’
Al tràiler de la cinquena edició del Festival de Cinema Digital de Seúl, la frontera entre teló i pantalla es desdibuixa de forma trapella. (Sense diàlegs).
Ashes | 2012 | 20’28’’
Weerasethakul va filmar Ashes amb una LomoKino, una càmera de 35mm, aleshores nova, barata i fàcil d’utilitzar. Les imatges confoses semblen un vídeo casolà, els talls ràpids difereixen de les imatges lentes i meditades de moltes de les seves pel·lícules. En quant al contingut, contrasten les escenes quotidianes rurals i íntimes amb els racons més foscos de la realitat social de Tailàndia. (VOSE).
Vampire | 2008 | 19’
Nok Phii és un ocell mític que s’alimenta de la sang d’altres animals. A les històries apareix com un agressiu depredador nocturn, petit, amb ulls enormes que fins i tot ataca els humans. Quan els habitants d’una remota aldea de muntanya del nord de Tailàndia informen al 2007 que havien vist una parella de Nok Phii, l’equip de rodatge parteix en la cerca d’aquesta estranya criatura. El viatge oníric els porta a l’hàbitat d’una au que mai ha estat capturada per ningú i que potser ni existeix. (VOSE).
Haunted Houses | 2001 | 60’
Haunted Houses és una de les quatre obres en les que Apichatpong aborda vàries maneres de l’addicció als mitjans de comunicació al panorama cultural tailandès. A aquesta obra en concret, la narració s’ha guionitzat directament a partir de dos episodis d’un popular canal de televisió militar tailandès anomenat Tong Prakaisad. La sèrie tracta principalment de l’amor i dels problemes dels rics. Després, el director viatja als pobles propers a casa seva i demana als aldeans que participin actuant, segons el guió. Els 66 aldeans de sis aldees participen en els diferents papers. La història és continua, però els actors que interpreten als personatges canvien constantment a mesura que el lloc de rodatge es trasllada d’un poble a un altre. Al seu entorn familiar, els aldeans del nord-est de Tailàndia representen dos episodis d’una telenovel·la tailandesa. Es fa evident el contrast entre la telenovel·la sobre l’amor i els problemes dels rics i els pobles senzills de la província. (VOSE).
Programa 3 | 84’99’’
thirdworld | 1997 | 16’38’’
Weerasethakul descriu thirdworld com un “documental reconstruït”, ja que tot el so es va gravar sense el coneixement dels protagonistes. Amb una qualitat no tractada es mostren paisatges metafòrics i reals de l’illa Panyi, al sud de Tailàndia, combinats amb històries, somnis i fantasies dels habitants de l’illa. El títol fa referència, paròdicament, al terme utilitzat per Occident per descriure Tailàndia i altres regions “exòtiques”. Algunes de les seqüències de la pel·lícula provenen del material rodat per a Mysterious Object at Noon. (VOSE).
Empire | 2010 | 2’
Empire és una pel·lícula sobre la cerca i la trobada. Mentre la càmera recorre les parets d’una cova, veiem un bussejador amb un casc blanc relluent i una mà que es submergeix en la sorra per recollir algunes petxines, fent-les lliscar de manera juganera entre els seus dits. Les imatges van acompanyades d’un rugit polifònic, un martelleig i un sotragueig. El bussejador ha estat buscant alguna cosa i algú més l’ha trobada? (Sense diàlegs).
My Mother’s Garden | 2007 | 6’42’’
La pel·lícula és la impressió d’una col·lecció de joies de Victoire de Castellane. Les peces de la col·lecció s’inspiren en diferents tipus de flors perilloses i plantes carnívores. Cada peça té un moviment mecànic ocult. La major part de la imatge de la pel·lícula consisteix en primers plànols extrems de les joies. La pel·lícula és també un homenatge al jardí de la mare del cineasta, amb arrels d’orquídies salvatges, insectes i diferents organismes. (Sense diàlegs).
Ghost of Asia | 2005 | 9’11’’
Influenciats pel tsunami de 2004, els cineastes van desenvolupar el personatge d’un fantasma vivent que vagava per una costa rocosa. En una illa de Tailàndia van convidar els nens i nenes locals a dirigir la pel·lícula guiant l’actor-esperit com si fos una titella. Al projectar les seves idees en la figura del fantasma, mig real, mig imaginat, les fantasies dels nens i nenes adquireixen substància, l’actor es converteix en una projecció de possibilitats. (VOSE).
Monsoon | 2011 | 3’11’’
Monsoon és un vídeo de resposta al terratrèmol i al tsunami que van assolar la regió japonesa de Tohoku l’11 de març de 2011. Un home parla per Skype a l’altra banda del món. Descobreix una cuca de llum i li mostra al seu company. Aquest vídeo és una cançó de bressol per una nit de monsó, per a un ésser estimat llunyà i per a un camp buit a l’altre banda de la finestra. (Sense diàlegs).
Luminous People | 2007 | 15’
Luminous People és una recreació d’un esdeveniment per a commemorar la presència dels morts i els records descompostos dels vius, del cinema. Un grup de persones viatja en una barca pel riu Mekong que s’estén al llarg de la frontera entre Tailàndia i Laos. Corren contra el vent, anticipant un comiat. En mig del riu, la senyora cap de família llença les cendres al rierol. La pols blanca es fon amb l’aigua. La barca fa una volta en U al pont que uneix dos països. La pel·lícula es desintegra. L’equip i l’elenc es perden en el riu de la simulació. La frontera uneix els mons dels morts i dels vius. Persisteix el record d’un pare mort anònim. El vaixell segueix avançant mentre arriba la posta de sol. Apichatpong i el seu equip van viatjar a Nong Khai, un petit poble a prop del riu Mekong, i van reclutar aldeans locals per a que participessin al projecte. Durant dos dies, mentre estaven al vaixell, l’equip i l’elenc van reconstruir una cerimònia falsa i van trobar-hi una narrativa. Més tard, alguns dels membres de l’equip van veure el material i van gravar les seves converses. Durant el procés, un d’ells va repetir una història del seu pare mort que el venia a visitar en somnis. Apichatpong li va demanar que cantés per a la pel·lícula. (VOSE).
Nimit | 2007 | 15’57’’
Amb motiu del 80è aniversari del rei tailandès, Nimit es va crear dins d’una sèrie de nou pel·lícules realitzades per diferents cineastes. Partint de la presència constant de la imatge del rei a la seva infància, Weerasethakul mostra imatges de la vida quotidiana de la seva família i construeix d’aquesta manera un pont fins la bondat del rei. (VOSE).
A Letter to Uncle Boonmee | 2009 | 17’40’’
Aquest curtmetratge és una carta personal que descriu la meva Nabua a l’oncle Boonmee. La pel·lícula es composa de plànols nocturns a l’interior de diferents cases.
Totes estan deshabitades excepte una casa amb un grup de joves soldats, interpretats per alguns adolescents de Nabua. Dos d’ells es fan passar per mi narrant la pel·lícula. (VOSE).
Programa 4 | 90’04’’
This and a Million More Lights | 2003 | 1’
This and a Million More Lights és un dels diversos vídeos d’un minut realitzats per artistes per a la campanya de la Fundació Nelson Mandela 46664: Give 1 Minute of Art to AIDS (Dona-li un minut d’art a la lluita contra la SIDA). Entre els artistes que hi van contribuir trobem A K Dolven, Alfredo Jaar, Berni Searle, Bill Viola, David Krippendorff, Matali Crasset, Matthew Barney, Santeri Tuori, Seydou Keita, Tere Recarens i William Kentridge. Estrenada durant el concert “46664” a Ciutat del Cap, Sudàfrica, el 19 de novembre de 2003. Una llum fluorescent estroboscòpica intercala escenes d’una piscina urbana; un nen tempta l’aigua. L’obra és una de les primeres pel·lícules experimentals d’Apichatpong, produïda mentre assistia a l’Institut d’Art de Chicago. Es basa en una conversa telefònica a llarga distància entre el cineasta i la seva mare a Khon Kaen. Apichatpong va fer un collage amb una vella fotografia de la seva mare quan era jove amb una imatge del seu apartament a Chicago. L’aparició de la imatge de la seva mare no només evoca trossos de records, sinó que també transmet la forta enyorança que sent l’artista per ella. Ciutat natal i terra estrangera, passat i present, realitat i memòria, s’entrellacen entre sí a través de les imatges sobreposades. Tècnicament, es van fotografiar quatre capes de pel·lícules en blanc i negre, fotograma a fotograma en una màquina d’impressió òptica. L’ajustament de la exposició de cada fotograma es va calcular per a reflectir la intensitat de les veus, que van ser prèviament mapejades en la tira de pel·lícula magnètica d’àudio. Aquest procés d’ “esculpit” reflecteix la influència de la formació arquitectònica d’Apichatpong i la seva immersió en el cinema estructural. (Sense diàlegs).
Malee and the Boy | 1999 | 26.45’
Originalment anomenat Malee and the Boy and His Microphone and a Hungry Satan, és un projecte col·laboratiu relacionat amb aparells d’imatge/so. El subjecte és un nen de 10 anys que s’encarrega del micròfon. Recorre llocs al voltant de Bangkok per a recopilar sons per al vídeo. El so indica la direcció a la qual es dirigeix durant el rodatge i mostra el seu punt d’interès. El director s’encarrega de la imatge, filmant aproximadament en les localitzacions del nen. La narració de la pel·lícula, presentada en textos, està presa d’un còmic tailandès disponible als voltants del lloc de rodatge. Aquesta documentació de rostres i lloc pot veure’s com un diari d’una tarda a Bangkok. (VOSE).
Nokia Short | 2003 | 2’
Gravat amb un telèfon mòbil Nokia, el vídeo juga amb la imperfecció, la incapacitat, allò aleatori i allò confús. El curtmetratge no pretén produir un vídeo per altres mitjans, sinó explorar un nou àmbit de la imatge en moviment, subratllant les deficiències de la càmera del telèfon mòbil en lloc d’ocultar-les. Les imatges d’una platja transmeten una atmosfera lleugera i alegre, l’escassa resolució i els filtres utilitzats creen un món visual oníric en el qual l’espectador s’hi perd. Nokia Short va ser finançat per Nokia
Tailàndia com a anunci del seu primer telèfon amb càmera integrada. (Sense diàlegs).
Ablaze | 2016 | 4.46’
Una pintura en moviment, pinzellada amb ombres negres sobre blanc. Un home i una dona dempeus en un fosc bosc. Busquen alguna cosa, però l’home bloqueja la visió de la dona. Unes misterioses flames cremen amb força, però ella no les podrà veure.
(Sense diàlegs).
Mekong Hotel | 2012 | 56.13’
Mekong Hotel és el retrat d’un hotel ubicat prop del riu Mekong, al nord-est de Tailàndia. El riu marca la frontera entre Tailàndia i Laos. La pel·lícula barreja diferents àmbits, realitat i ficció, manifestant els vincles entre una mare vampiressa i la seva filla, els joves amants i el riu. Mekong Hotel es va filmar en l’època on Tailàndia va patir fortes inundacions, conseqüentment, també al·ludeix conceptes com la demolició, la política i un somni de futur a la deriva. (VOSE).
