Cinema afganès del segle XXI
Oferim altra vegada un nou cicle de cinema afganès i mai deixarem de presentar-lo en la mesura que sempre és actual. Els drames que podem conèixer a través dels relats de les pel·lícules que es projectaran formen part de la vida quotidiana d’aquest país que encara ens queda tant per conèixer. El cicle està conformat per vuit títols realitzats entre el 2018 i el 2021 i en aquesta ocasió volem reunir un homenatge als seus autors i als seus protagonistes, la majoria, dones tant en un cas com en l’altre. Cosa que pot semblar sorprenent perquè és un país on la dona ha estat i és la primera víctima dels abusos d’una societat on la violència de gènere és habitual i amb prou feines qüestionada.
Els testimonis que el cinema ens transmet són ara més que mai valuosos, ja que actualment amb prou feines ens arriben notícies d’aquest país pel que fa a un cinema fet per afganesos a l’Afganistan. Però sí que sabem de cineastes homes i dones que són a Europa i als EUA i que segueixen fent la seva feina. Fa molt pocs dies, la Sahra Mani va estar presentant la seva pel·lícula a Cineteca Madrid amb Casa Àsia, i va dir que necessitava el seu país, que necessitava l’Afganistan i els afganesos per poder continuar fent cine. Nosaltres també necessitem l’Afganistan i els afganesos. Per això fem ara aquesta mostra.
PROGRAMACIÓ
Dissabte 9 d’abril de 2022, a les 20h.
A Thousand Girls Like Me | Dir: Sahra Mani | 2018 | 76’ | VOSE
La violència sexual contra les dones és delicte des de 2009 a l’Afganistan. Però, en la pràctica, les dones temen les possibles represàlies per presentar càrrecs. Lamentablement, la història de Khatera és el típic exemple d’aquest fenomen: ella i la seva mare han rebut amenaces, fins i tot dels seus propis familiars, i s’han vist obligades a mudar-se sovint. El pare de Khatera va abusar d’ella durant la seva infantesa i l’ha deixat embarassada en múltiples ocasions. Khatera ha sofert diversos avortaments abans d’acabar donant a llum a una nena. Seguint el consell d’una mullah, ha explicat la seva història en un programa televisiu i ha presentat càrrecs contra el seu pare. La pel·lícula es va presentar al Göteborg Film Festival de 2019, Seattle International Film Festival 2019, el Sheffield International Documentary Festival 2018 i el Fribourg International Film Festival 2019.
Sahra Mani és directora cinematogràfica i fundadora del Afghanistan Doc Film House, una empresa de producció amb seu a Kabul, i cofundadora de la productora Anahat Vision and Films, amb seu a Londres. En 2013, va ajudar a organitzar el Afghanistan Human Rights Film Festival (FCDH). Les pel·lícules de Sahra s’han projectat en festivals de tot el món i han guanyat nombrosos premis.
Dissabte 16 d’abril de 2022, a les 20h.
My Childhood, My Country | Dir: Phil Grabsky, Shoaib Sharifi | 2021 | 90’ | VOSE
My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan segueix el viatge de Mir Hussain, que va créixer en una terra devastada per la guerra. Al principi és un nen de vuit anys que juga entre les runes dels Budes de Bamiyan a l’Afganistan rural. El 2002, les tropes estatunidenques desembarquen a l’Afganistan, començant una guerra aparentment interminable en un dels països més pobres del món. Aquest documental intimista recorre les dues dècades d’un conflicte que mai no ha acabat. Des de l’11 de setembre de 2001, My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan és una revisió única de la vida d’una nació, en la qual 40 països han invertit més d’un bilió de dòlars i s’han perdut més de 150.000 vides. Va valdre la pena l’esforç per acabar on tot va començar?
Els cineastes guardonats, Phil Grabsky i Shoaib Sharifi, presenten una epopeia de la infància i la maduresa a la vida real, rodada durant vint anys en un dels racons més amenaçats del món. My Childhood, My Country: 20 Years in Afghanistan ens recorda un altre gran títol, Boyhood, del director Richard Linklater, rodada en el transcurs de dotze anys amb el mateix repartiment.
Dissabte 23 d’abril de 2022, a les 20h.
The Forbidden Strings | Dir: Hasan Noori | 2019 | 72’ | VOSE
Akbar, Soori, Mohammed i Hakim són els únics immigrants joves afganesos a l’Iran que han format una banda de rock. Tot el que demanen és l’oportunitat de tocar en directe. The Forbidden Strings mostra el quartet musical lluitant per fer-se escoltar. Com suggereix el títol, s’enfronten a diversos reptes. Els quatre membres de la banda són fills de pares afganesos que van fugir a l’Iran, i desconeixen el perill que pot suposar per a ells tornar a la seva terra natal. Les seves famílies estan preocupades per ells. La banda promet no ficar-se en problemes quan estiguin a Kabul, però no triguen a adonar-se que això és impossible.
Hasan Noori va néixer a Iran el 1985 de pares refugiats afganesos. Té una llicenciatura en sociologia i un màster en cinema de la Universitat de Teheran. Durant anys ha treballat per a ONGs que lluiten en contra del treball infantil, principalment a la comunitat de refugiats afganesos. The Forbidden Strings és el primer llargmetratge d’aquest director.
Dissabte 30 d’abril de 2022, a les 20h.
Facing the Dragon | Dir: Sedika Mojadidi | 2019 | 80’ | VOSE
En aquest documental la directora va seguir durant quatre anys la vida de dues extraordinàries dones afganeses: Nilofar, membre del parlament, i Shakila, una periodista de televisió. La retirada de les forces americanes i de l’ajuda internacional a l’Afganistan deixa a la democràcia i les recents victòries de les dones penjant d’un fil, per la qual cosa Nilofar i Shakila hauran de triar entre la maternitat i les seves ambicions professionals, davant les creixents amenaces que pesen sobre elles i les seves famílies.
Sedika Mojadidi és una directora de cinema independent, productora i guionista. Va nàixer a l’Afganistan però es va criar a Florida. En 2006 va dirigir el seu primer documental Motherland Afghanistan, on segueix la lluita del seu pare per fer marcar la diferència en la mortalitat materna que afecta el país. Durant l’última dècada Sedika ha produït i dirigit diversos projectes per a cadenes de televisió com Discovery Channel i Humans Rights Watch, A&E, TLC, New York Times Television, ABC News i The Guardian Multimèdia. Ha fet diversos rodatges a l’Afganistan des de l’any 2003. Actualment és professora de Cinema i Televisió en el Savannah Collegue of Art and Design.
Dissabte 7 de maig de 2022, a les 20h.
Rockabul | Dir. Travis Beard | 2018 | 87’ | VOSE
Avui dia, els afganesos són una de les majors poblacions migrants fugint del seu país cap a Europa o Occident. Des del 2002 la comunitat internacional ha invertit més d’un bilió de dòlars a l’Afganistan. Què ha anat malament? Aquesta pel·lícula examina la campanya cultural que ha lliurat el govern dels Estats Units, entre d’altres. La història és narrada a través dels ulls d’uns joves afganesos que han fundat la primera banda de heavy metall del país, i d’un australià aventurer que ha creat una escena musical d’estil occidental a la capital, Kabul. Podran aquests joves guanyar-se el cor dels seus compatriotes “donant cops de cap” o els Talibans tornaran a aixecar-se de la tomba?
Travis Beard ha estudiat fotoperiodisme i ha treballat globalment com a fotoperiodista durant dotze anys. Posteriorment s’ha interessat pel vídeo periodisme. L’australià ha fundat Argus Productions, una empresa de producció que ofereix nombrosos serveis de mitjans a l’Afganistan. El seu primer llargmetratge documental, RocKabul (2017), ha guanyat el premi Global Metal de mans de la revista Metal Hammer.
Dissabte 14 de maig de 2022, a les 20h.
Drowning in the Holy Water | Dir: Navid Mahmoudi | 2020 | 85’ | VOSE
La Rona i l’Hamed són dos joves afganesos enamorats, la relació dels quals desemboca en un conflicte familiar i social. En trencar amb la tradició i els costums del seu país, decideixen abandonar-lo a la recerca d’una vida millor. Malgrat això, no serà tan fàcil com ells pensaven emigrar a Europa i complir els seus somnis davant de l’oposició que trobaran en el seu camí.
Navid Mahmoudi (Parvan, 1980) es va mudar a Iran des de l’Afganistan amb la seva família quan tenia sis anys. Va iniciar la seva carrera professional com a ajudant de direcció, i ben aviat va dirigir els seus propis curtmetratges. Ha produït més de deu pel·lícules per a televisió. El 2014 va realitzar el seu primer llargmetratge A Few Cubic Meters of Love, que va rebre una calorosa acollida tant per part de la crítica internacional com per part del públic. El 2016, va dirigir el seu primer llargmetratge Parting, abans de dirigir Rona, Azim’s Mother el 2018. L’Asian Film Festival Barcelona ha projectat aquests títols en edicions anteriors, a més de Seven and a Half. Les seves pel·lícules han estat seleccionades per a representar l’Afganistan als Oscar.
Dissabte 21 de maig de 2022, a les 20h.
Kabul, City in the Wind | Dir: Aboozar Amini | 2018 | 88’ | VOSE
Afshin té 12 anys i viu amb la seva família a les muntanyes de Chil Dokham. És un lloc on la violència domèstica conviu amb les bombes, les sirenes i els cadàvers, tot formant part de la seva infància. El seu pare emigra a un altre país i a partir d’aquest moment deixa de ser un nen per a convertir-se en un adult. Afshin reapareix com a conductor d’autobús, amb una doble personalitat. D’una banda, és un pare afable, i per una altra, un conductor temerari. Totes dues històries es barregen mostrant el retrat de l’ànima d’una ciutat agònica.
Aboozar Amini va abandonar l’Afganistan i va emigrar a Holanda quan era molt jove. A Amsterdam va estudiar en la Ritveld Art Academy, però el seu origen cultural exerceix un paper central en el seu treball. Des que va començar a fer cinema la interculturalitat està en la base de totes les seves històries. Per a realitzar el màster en direcció i estètica del llenguatge cinematogràfic, va residir a Londres temporalment, però actualment viu i treballa entre Amsterdam i Kabul.
Dissabte 28 de maig de 2022, a les 20h.
Seven and a Half | Dir: Navid Mahmoudi | 2019 | 75’ | VOSE
Millor Pel·lícula de la vuitena edició del Festival Internacional de Cinema Persa (Sídney, 2019). És la història de set germanes: Shabaneh, Negar, Nahid, Fereshteh, Niloufar, Rahil i Shekar. Encara que cadascuna d’elles viu la seva pròpia història, les seves vides es veuen travessades per la impossibilitat de trobar l’amor i de construir el seu propi destí, perquè el matrimoni forçat, l’abús i la violència de gènere li ho impedeixen.
Navid Mahmoudi va néixer a l’Afganistan, però quan tenia sis anys la seva família es va mudar a l’Iran. Des de molt jove va sentir una gran atracció pel setè art. Va començar la seva carrera com a assistent de direcció, i en 2014 va produir la seva primera pel·lícula A Few Cubic Meters of Love, que va ser molt ben rebuda tant pel públic com per la crítica internacional. En 2016 va dirigir el seu primer llargmetratge Parting, i en 2018 Rona Azim’s Mother. Les tres pel·lícules han estat candidates als premis Oscar. En Seven and a Half, Mahmoudi recupera un episodi del seu Afganistan natal, en el qual la nit de noces una núvia va ser assassinada pel nuvi en descobrir que no era verge. Arran d’aquest incident, Mahmoudi sempre ha temut que qualssevol celebració noces pugui acabar en dol.
