El cinema asiàtic al Festival de Cinema de San Sebastià
Conversa amb José Luis Rebordinos, director del festival
per Menene Gras Balaguer
L’últim dia del festival i abans de fer públic els noms dels premiats, José Luis Rebordinos em deia que aquest any havia aconseguit que hi hagués una important representació del cinema asiàtic i que això contribuiria a una major circulació d’aquest cinema al nostre país. Al llarg de la conversa que vam mantenir, Rebordinos va deixar clar quins eren, segons el seu judici, les cinematografies del continent asiàtic més desenvolupades i que estaven fent una major aportació a l’escenari multicultural que s’identifica amb aquest festival. Encara no s’havia fet pública la Concha de Oro d’aquesta edició concedida a la pel·lícula xinesa “I am not Madame Bovary” de Feng Xiaogang; ni la Concha de Plata a la millor actriu, Fan Bingbing, la protagonista d’aquesta pel·lícula. Tampoc no s’havia fet saber la Concha de Plata al millor director, que va rebre el coreà Hong Sang-soo, per “Yourself and Yours”. Aquests premis donen la raó a Rebordinos, tot i no ser les preferides de les travesses, segons els rumors. El director i l’actriu havien presentat el passat 18 de setembre aquesta pel·lícula al Kursaal i ahir van tornar a viatjar per rebre personalment aquests premis; Hong Sang-soo, un “clàssic” contemporani del cinema coreà, va rebre el guardó de part de Jia ZhangKe, que formava part del jurat de la secció oficial d’aquesta edició. La veritat és que en aquesta edició, el cinema asiàtic ha abarrotat les sales de públics heterogenis, addictes a un cinema que habitualment no té l’opció de projectar-se, però que desperta el seu interès pel descobriment i l’exploració d’altres llengües i cultures.
Menene Gras. En relació al conjunt de la programació, com valoraries la presència del cinema asiàtic al festival d’aquest any i quina audiència hi té aquí, a Sant Sebastià?
José Luis Rebordinos. La presència de l’Àsia en aquesta edició ha guanyat força i s’ha consolidat. El cinema asiàtic ja té un pes específic a l’escena internacional i nosaltres intentem que això es vegi a la programació. Hem tingut un afany especial per aconseguir-ho.
M.G. El cinema asiàtic ha estat present en gairebé totes les seccions d’una manera exhaustiva, tenint en compte que el festival ha de fer compatibles vàries opcions; com la de presentar el darrer cinema fet a Espanya, dedicar una secció com “Horizontes Latinos” en exclusiva al cinema llatinoamericà, i portar cinematografies procedents d’Europa, dels Estats Units i d’altres països. Em pregunto fins a quin punt el cinema asiàtic pot anar ocupant més espai del que ja ocupa a la programació.
JL.R. Les cinematografies asiàtiques han tingut una bona representació en aquesta edició del festival i crec que el públic ha rebut amb entusiasme la proposta que hem fet. Com ja hauràs vist, a la secció oficial teníem dues pel·lícules japoneses, una coreana i la pel·lícula xinesa guanyadora de la Concha de Oro. Proporcionalment al número total de títols que formaven part d’aquesta secció, vint-i-cinc en total encara que no tots a concurs, la representació en aquesta secció no està malament. Amb la secció “Nuevos Directores” passa el mateix, amb dues pel·lícules xineses; “Something in Blue”, de Yunbo Li, un director molt jove, i “One Hundred and Fifty Years of Life” de Liu Yu; i una pel·lícula coreana, “Our Love Story”, de Lee Hyun-ju, entre les setze que comprenia la secció. La representació del cinema asiàtic s’ha tingut igualment en compte a la secció “Perlas”, a la “Zabaltegi Tabakalera” (ZT), a la de “Cine y Gastronomía”, i a la de “The Act of Killing” (AK).
M.G. Quan parles de cinematografies asiàtiques, a quines geografies et refereixes principalment? Quin camp de visió comprens? Per a Casa Àsia i en particular al Casa Asia Film Festival, l’espai geogràfic que és de la nostra competència va des de l’Àsia central i les antigues repúbliques soviètiques —els sis tans—, l’Àsia meridional, el Sud-est asiàtic, Austràlia i Nova Zelanda.
JL.R. Per mi, ni Austràlia ni Nova Zelanda són països asiàtics estrictament parlant. La veritat és que no és fàcil arribar a aquests països ni a d’altres que no tinguin una indústria cinematogràfica desenvolupada, com la Xina, Corea i el Japó, que sí que han creat una indústria, en aquest cas, potent. Els tres països tenen molt per oferir. Són cinematografies que competeixen als principals festivals internacionals amb les diferents indústries locals de països occidentals, que fins fa uns anys lideraven el mercat.
M.G. És possible que en futures edicions s’ampliï la geografia del festival a altres països? I no em refereixo al cinema iranià, al que el festival mai ha estat aliè, sinó a cinemes de l’Àsia central, com el cinema de Kazakhstan, Kirguizistan, Afganistan, Pakistan i Bangla Desh; i del Sud-est asiàtic com Malàisia, Singapur, Tailàndia i Vietnam, per posar un exemple. Imagino que la tendència serà aquesta, tenint en compte que aquest any s’ha inclòs la pel·lícula del cambodjà Rithy Panh, un dels cineastes políticament més compromesos, “S-21 La Machine de mort khmère rouge” (La màquina vermella de matar), realitzada l’any 2003, a la secció “The Art of Killing” (AK).
JL.R. Mai hem descartat cap d’aquestes opcions i òbviament estem disposats a aprofitar aquestes possibilitats. Però com et deia, no és fàcil arribar a aquests països; i per arribar em refereixo a rebre la informació necessària per a saber el que està passant. A això cal afegir la dificultat per obtenir els drets de projecció, la traducció i la subtitulació, i que siguin pel·lícules que puguin competir amb la millor selecció procedent d’altres països.
M.G. No obstant, hi ha una gran absència, que es la de la Índia, un dels països amb una indústria més desenvolupada i competent. A què es deu? M’intriga saber el perquè i a la vegada em sembla interessant que prenguis partit per unes cinematografies més que per unes altres i que això es reflecteixi a la programació.
JL.R. Veig bastant cinema indi, però tenim menys contacte amb els seus directors i distribuïdors. El que s’entén per cinema Bollywood no m’interessa. És pur exotisme i no té cabuda al nostre festival. Però també vull deixar clar que el fet que en aquesta edició no hi hagi cap títol procedent d’aquest país no vol dir que no haguem projectat cinema indi en edicions anteriors ni que no ho farem en un futur.
M.G. Tot i això, no tot el cinema indi és Bollywood. Hi ha un cinema independent i realista, que pràcticament no té distinció comercial i que potser s’adequa als criteris de selecció que s’apliquen des d’aquest festival. Existeix una tradició que es remunta fins a Mrinal Sen, Satyajit Ray, Ritwik Ghatak, Bimal Roy, Tapan Sinha, Khwaja Ahmad Abbas, Buddhadeb Dasgupta, Chetan Anand, Guru Dutt i V. Shantaram, que formen part de la generació de l’Edat d’Or del cinema indi, i que segueix exercint una influència sobre cineastes que es distancien de Bollywood i que intenten donar una continuïtat al cinema d’aquells que consideren que son els seus predecessors.
JL.R. La falta de distribució d’aquest cinema en particular, arran la popularitat de les pel·lícules bollywood que arrasen al mercat, és potser un dels factors decisius a l’hora de programar. Per altra banda, aprofito per dir-te que en un país dominat per la desigualtat, l’explotació, els abusos, la violació dels drets humans, el maltractament de la dona, el règim de castes i molts altres temes relacionats amb una societat extremadament complexa, pendent d’una modernització que no es processa, s’hauria de produir una resposta en tots els àmbits. Però no veig un cinema compromès com el que correspondria per conscienciar tots els públics de la necessitat de canvis que aconsegueixin evitar que es perpetuïn fets com els que tots coneixem a través de la premsa cada dia, que pel que sembla es romanen impunes. En una paraula, m’estranya que no hi hagi un cinema de denúncia, quan existeixen precedents evidents en aquest país de la seva possibilitat i del seu impacte.
M.G. El desenvolupament del discurs postcolonial a la Índia no és recent (la reflexió sobre la subalternitat tal i com es presenta a “Can the Subaltern Speak?” de Gayatri Spivak data de 1985, entre altres precedents, i es prolonga amb “The Location of Culture” (1994) de Homi K. Bhabha) ni a la filosofia, ni a la literatura, ni al cinema. Existeix una correlació de forces entre cadascuna d’aquestes disciplines. Hi ha un cinema que hereta la tradició que et mencionava, influenciada a la vegada, en un inici, pel realisme italià, però evidentment és menys conegut i menys desenvolupat a causa de la inexistència d’una distribució internacional per a la seva projecció a altres escenaris.
JL.R. Com et deia, la Índia és un país molt gran, i les seves produccions haurien de comprendre temes socials amb més profunditat, com la situació de la dona i la violació dels drets humans fonamentals. La desigualtat social endèmica, el conflicte territorial engendrat per la partició de la Índia, que ha tingut una repercussió en la població dels dos costats de la frontera entre els dos països que ha generat tensions que no tenen fi, a causa de les reclamacions de la Índia i del Pakistan sobre el Caixmir, de majoria musulmana. Pel que fa al cinema afgà, em passa el mateix que amb el cinema palestí o siri: per què no hi ha més testimonis audiovisuals d’aquests països? L’integrisme és un altre dels temes d’actualitat indiscutible que no es tracten. Tingues en compte que avui en dia es pot fer cinema amb una càmera que cap en una mà; per tant, no és a causa de la falta de mitjans que no es fa. Cap d’aquests tres països que t’acabo de mencionar estan als festivals. No ens arriben produccions que revelin al món conflictes que, no obstant, ens afecten globalment; tanmateix hem rebut milers de pel·lícules sobre els emigrants al Mediterrani però, en última instància, no som un festival de drets humans. I tampoc ens dediquem a una regió del món ni a una temàtica en exclusiva.
M.G. Però hi ha un cinema afgà, per exemple, on la denúncia de la situació de la dona, tot i que insuficient, comença a representar un paper important, que fins fa poc no es contemplava. És un cinema que se sol mantenir al marge dels circuits de distribució i que només es pot veure en festivals com els de Berlín, Locarno o Rotterdam. Tot i ser més perifèric, és un cinema molt actiu i molt més present en festivals internacionals que el cinema de Bangla Desh, tot i tenir una gran indústria cinematogràfica local, o que el de Pakistan. El mateix passa amb el cinema de Cambodja, Malàisia, Tailàndia, Indonèsia o Vietnam. Al Casa Àsia Film Festival intentem donar cabuda a aquestes cinematografies, atenent al que avui dia es coneix com a gir cultural de la geografia.
JL.R. És qüestió de temps. Aquestes cinematografies comencen a desenvolupar-se i a tenir una major presència al món occidental, a mesura que les economies en vies de desenvolupament dels països de les que procedeixen es van consolidant. No obstant, insisteixo de nou en la necessitat de poder rebre informació sobre les respectives produccions a les que estan donant lloc i de que estiguin al nostre abast.
M.G. El cinema japonès i el coreà són cinematografies molt esperades pels públics del festival. Pel que fa a la present edició, “Iraki”/”Rage” del japonès d’origen coreà Lee-Sang-il em sembla una bona pel·lícula, amb una estructura narrativa poc convencional i no obstant que manté la tensió i la intriga de principi a fi. “Yourself and Yours” del coreà Hong-Sang soo és una altra de les pel·lícules que han suscitat major atenció, ja que ambdues cinematografies no són desconegudes del públic en general.
JL.R. És una gran pel·lícula. Amb el cinema japonès hem establert molts contactes i tant a Japó com a Corea intentem anar a explicar-los qui som i què és el festival. Ens interessa preservar i que aquest país, de la mateixa manera que Corea i Xina, segueixin tenint una important presència a san Sebastià. D’altra banda, Hong-Sang soo és un clàssic i el seu cinema importa determinades característiques molt reconeixedores. No és d’estranyar que aquesta pel·lícula escurci distàncies entre cultures quan es tracten temes molt comuns i domèstics, i a la vegada molt globals.
M.G. No hem parlat del cinema filipí, la singularitat del qual el diferencia clarament d’altres cinematografies del sud est asiàtic, perquè se l’identifica clarament amb la cultura d’origen i una tradició que es remunta als anys 70 i segueix vigent a l’actualitat, em refereixo a un cinema independent, no a les produccions més comercials que tenen el seu propi mercat al país. Noms com els de Lino Brocka, Brillante Mendoza, Raya Martín, Lav Diaz, Mike de Leon o Ishmael Bernal entre altres, àmpliament familiars a Cannes, Berlín, Locarno i Rotterdam, formen part d’una cinematografia a tenir en compte. Òbviament, sense excloure la presència que tenen als festivals de Busan o Vietnam.
JL.R. En efecte, és un cinema que m’interessa, perquè hi ha cineastes molt bons com els que has mencionat i perquè és un cinema que parla de les noves realitats urbanes i de la transformació de les grans ciutats. Aquest any, hem projectat a la secció Zabaltegi-Tabakalera la pel·lícula de Lav Diaz, “A Lullaby to the Sorrowful Mystery” (2016), que amb una durada de gairebé vuit hores és un desafiament per a gran part dels espectadors. És un cineasta representatiu del nou cinema filipí i ha estat reiteradament premiat als festivals europeus i asiàtics. El tema de la pel·lícula, d’altra banda, ens afecta directament ja que es tracta d’una història compartida per Filipines i Espanya, durant la rebel·lió filipina del 1896 contra Espanya, que acabaria amb la independència de l’arxipèlag filipí. En qualsevol cas, és una cinematografia que sempre tenim en compte a la programació.
M.G. El festival de San Sebastià ja es coneix en molts països asiàtics i forma part del circuit de festivals europeus més visitats, i amb major afluència de públics i “mitjans” que vénen de totes parts del món. Suposo que allò que s’ha aconseguit és el resultat d’una sèrie d’esforços en la programació que es fan des de fa anys.
JL.R. Així és. Però volem arribar a més llocs; ampliar les nostres connexions i els nostres contactes per a estrènyer les relacions amb tots aquests països dels que hem parlat. No ens succeeix únicament amb el continent asiàtic; també ens agradaria tenir un major contacte amb les cinematografies del Nord d’Àfrica i dels països àrabs, encara que la producció és, en termes generals, escassa. Tornant a la presència del cinema asiàtic en aquesta edició, crec que ha sigut particularment exhaustiva en gairebé totes les seccions, sempre tenint en compte el número de països participants, i esperem seguir ampliant-la a les pròximes edicions, perquè és un cinema que amplia la nostra visió del món, i fomenta la tolerància i la interculturalitat.