You are a Stranger to me
La desena edició de l’AFFFBCN arriba aquesta tardor amb una programació que vol ser tan representativa com sigui possible del cinema experimental i independent més recent del continent asiàtic, sense excloure produccions que corresponen tant a l’interès d’un públic coneixedor de les cinematografies procedents d’Àsia, com de aquells que volen començar a saber què ens transmet un cinema no tant nou, la diversitat del qual correspon preferentment a les diferents narratives que exposa. L’exotisme que a occident se sol atribuir a aquestes produccions ha estat substituït per l’aportació que aquestes darreres han fet i continuen fent per construir culturalment una identitat inseparable de la pertinença al territori.
El cinema uneix en aquest i altres casos els conceptes de nació i narració, dues paraules els significats de les quals, en els estudis postcolonials, posen en relació el dret a l’autogovern i el dret a la parla. Quan una nació es narra a si mateixa rebutja la subalternitat com a condició de la seva existència. Homi K. Bhabha, professor d’origen indi, de la Universitat de Harvard, i un dels teòrics dels estudis postcolonials més reconeguts actualment, entén la nació com un laboratori de diferències culturals que muten amb les migracions culturals, els conflictes socials i la tensió entre els llenguatges hegemònics i les minories ètniques. En el panorama que el cinema asiàtic ens brinda cada any, podem explorar a través de les seves narratives particulars aquestes diferències i l’abast de les transformacions que s’operen a les societats de què procedeixen.
You are a stranger to me és una locució que expressa distància i divisió entre jo i tu, entre nosaltres i ells, i es pronuncia quan percebem l’alteritat a l’Altre i a nosaltres mateixos. L’estrany és un estranger que ens desafia i la suposada condició del qual no ho fa tanmateix més aliè, sinó al contrari. La suposada acusació implícita en dir per a mi ets un estrany, equival a un rebuig i contradictòriament a un interès per saber més sobre aquest altre, que és un Tu personal i genèric, i d’un mateix. El cinema ens apropa a l’estrany i a l’estranger, que envaeix casa nostra i alhora reclama un lloc a les nostres vides, a través de les històries que ens explica. Aquest festival centrat en els cinemes d’Àsia vol contribuir a la presentació i la divulgació de narratives individuals i col·lectives, tot i formar part d’un món global, les diferències culturals del qual es resisteixen a desaparèixer.
Igual que en edicions anteriors, en el desè aniversari de l’AFFFBCN es presentaran més d’un centenar de pel·lícules procedents de més de vint-i-cinc països, destacant algunes cinematografies com és habitual, però sense deixar de projectar títols que ens venen d’altres països menys reconeguts. Un dels objectius del festival és explorar aquest estrany o estranger, que ens mostra el cinema, i estimular l’interès pel descobriment. D’aquí que, en alguns casos, la programació pretengui ser més aviat inclusiva, no tant amb la intenció d’abastar més títols cada any, com per mostrar no només aquells els autors dels quals no passen desapercebuts per comptar amb els seus seguidors sinó també els menys coneguts o els referents dels quals obliguen a indagar la seva respectiva contextualització, descobriment i conquesta.
La consolidació de l’AFFFBCN s’ha fet possible gràcies a la confiança dipositada al festival per cineastes, distribuïdors i públics. Però, sobretot, pel reconeixement que ha aconseguit amb el temps, gràcies també al treball de l’equip de Casa Àsia i a les institucions i empreses que han donat suport any rere any aquest esdeveniment que tracta de propiciar la integració d’aquest estrany que conviu amb nosaltres fora i dins de la ciutat on vivim, i fins i tot en nosaltres mateixos. En aquest cas, la condició d’estrany i estranger s’associa amb la de l’hoste que ve d’altra banda i la identitat cultural de la qual és indissociable del territori a què pertany. Tots som estranys quan se’ns percep des de l’alteritat. El cinema, igual que la literatura, explora aquest subjecte que alhora ens apropa i ens fa sentir semblants contribuint a dissoldre les distàncies geogràfiques i a afavorir la tolerància igual que la integració cultural.
Els antecedents de l’AFFFBCN es remunten fins a la creació de Casa Àsia, on des dels seus inicis la programació de cinema va ser estratègicament decisiva per divulgar informació sobre un continent amb prou feines conegut i que els mitjans de comunicació començaven a assenyalar en molts casos pel paper que exercirien en un futur a la política i l’economia globals. Un futur que des de fa dues dècades ja és un present continu. Des d’un principi, la casa va mantenir una activitat constant en aquest terreny, amb una programació setmanal pròpia i el suport al festival que va precedir l’Asian Film Festival BCN que des del 2011 organitza a Barcelona, i al festival de cinema fantàstic de Sitges, durant molt de temps , el festival internacional en què una tercera part de la programació era asiàtica. Avui, Casa Àsia no només compleix deu anys de festival, sinó que conserva una programació setmanal (els dissabtes a les 20H): al llarg de l’any als Cinemes Girona, i manté una programació també setmanal (els divendres a les 22h) a Betevé. El Canal Casa Àsia de Filmin compta amb uns quatre-cents títols, representatius de la història recent i no tan recent del cinema asiàtic. En breu, iniciarem una programació setmanal també al Cine Paz de Madrid en col·laboració amb MK2. Lluny de ser un fet aïllat, l’AFFFBCN intenta reunir els títols més rellevants al voltant dels quals gira la programació de cinema de la Casa anualment.
La proposta d’aquest any explora les cinematografies que ens arriben de Rotterdam, Berlín, Canes, Locarno, Udine, Venècia i Sant Sebastià, i aquelles en què reparem directament als més de vint-i-cinc països del continent asiàtic que participen a l’AFFFBCN. La presència del cinema asiàtic als festivals esmentats ha anat augmentant cada any i la seva acceptació també ha estat notòria. Els èxits obtinguts pel cinema asiàtic en aquests festivals han facilitat la seva penetració i difusió a Occident. Fa anys impensable, excepte rares excepcions, com el cas del Japó i ara, Corea, l’Índia i la Xina. L’AFFFBCN aborda, però, una extensió geogràfica molt més àmplia, que va des de l’IRAN, Àsia Central, una regió que comprèn les exrepúbliques soviètiques del Kazakhstan, el Kirguizistan i l’Uzbequistan, a la qual se sumen l’Afganistan, l’Índia, el Pakistan, Bangla Desh i Sri Lanka; Sud-est asiàtic des de Xina, Corea, Japó, Tailàndia, Singapur, Malàisia, Cambodja i Vietnam; i Àsia Pacífic amb Austràlia i Nova Zelanda.
Sadar Udham (2021) del director indi Shoojit Sircar cobrirà la sessió d’obertura de la desena edició de l’AFFFBCN, que tindrà lloc als Cinemes Phenomena, encara que la seu del festival continuarà sent els Cinemes Girona, on es desplegarà la major part de la programació . Comptarem així mateix amb el suport de Caixa Fòrum, on farem algunes de les sessions i d’altres sales. La nostra intenció és arribar a diferents públics, tant a aquells que els interessa el cinema i la cultura asiàtiques com a aquells a qui podem fer descobrir un món no tan estrany ni tan aliè al nostre, però la diversitat del qual respon a una llarga tradició de resistència que ha fet possible l’afirmació de les identitats respectives que s’agrupen darrere del concepte de nació. Les grans regions de l’Àsia, l’Àsia central, l’Àsia meridional, l’Àsia oriental, el Sud-est asiàtic i l’Àsia Pacífic estan representades en un festival que té com a objectiu donar a conèixer altres cultures i altres mons no tan remots gràcies a la velocitat dels mitjans de comunicació, encara que encara molt ignorats. Presentant paisatges humans i escenaris habitats pels seus hostes, on es narra l’esdevenir, com passa al cinema, l’acostament és fàcil i es produeix amb una immediatesa que només la informació visual aconsegueix reproduir.
Sardar Udham és un drama històric i la biografia d’un dels seus protagonistes més populars, i arrenca de la massacre de Jallianwalla el 13 d’abril del 1919, que va presenciar el protagonista, quan Michael O´Dwyer va ordenar a les tropes britàniques obrir foc contra la multitud congregada davant seu. Aquest sagnant episodi va acabar amb la vida de més de mil persones. La contemplació dels fets va fer que el revolucionari es radicalitzés i es proposés venjar els fets. Abans de fugir per les muntanyes de l’Afganistan i arribar a Londres el 1933 adoptant una falsa identitat, Udham va desenvolupar una extensa trajectòria que el va portar a treballar amb el Ghadar Party i amb l’Associació de treballadors indis basada a Londres. Per a un radical com era aquest sikh, que coneixia la pobresa, l’explotació i l’orfandat, el marxisme i els nacionalismes van inspirar la seva lluita per la llibertat i la independència. Durant més de dues dècades va ser considerat una de les figures claus de la independència de la Índia. Nascut el 1899 a Sunam, al districte Sangrur del Panjab, va morir als 41 anys. Partint del llibre “The Patient Assassin” escrit per Anita Anand sobre la vida d’Udham Singh, que a la presó es feia dir Mohamed Singh Azad durant els seus últims dies de vida a la presó després de cometre l’assassinat al Caxton Hall de Londres el 13 de març de 1940 d’O´Dwyer, el vicegovernador del Panjab, Índia britànica, entre 1913 i 1919.
El director, Shoojit Sircar (Calcuta, 1967), és un cineasta, guionista i productor indi que va fer el seu debut amb un drama bèl·lic romàntic, Yahaan, el 2005, i va començar a ser conegut amb la comèdia romàntica Vicky Donor (2012) per la que va rebre el National Film Award for Best Popular Film, el thriller polític Madras Café (2013), que escenifica la intervenció de l’Índia a la guerra civil de Sri Lanka i l’assassinat del Primer Ministre indi Rajiv Gandhi (1944-1991), seguit de Piku (2015), una de les seves pel·lícules més taquilleres que va rebre nombrosos premis de la crítica, Pink (2016), October (2018) i Gulabo Sitabo (2020) Best Director. Sircar va començar a rodar Sardar Udham el 2019 i la va presentar a l’octubre del 2021, un temps rècord tenint en compte la pandèmia i la paralització d’alguns projectes que s’havien emprès o s’havien d’emprendre coincidint amb aquesta època. El rodatge es va fer a Índia, Rússia, Anglaterra i Irlanda, i la veracitat dels llocs que es recreen, igual que la caracterització dels personatges, contribueix al realisme dels esdeveniments que s’hi narren. Actualment Shoojit Sircar està treballant al rodatge de The Driver.
L’aposta d’aquesta edició se centra en el relat històric i de gènere, i com és habitual en el conflicte dramàtic tant a nivell privat com públic, és a dir, aquell que posa en relació l’individu i la comunitat on resideix a partir de un conflicte la repercussió social del qual no deixa aliè a l’espectador. El festival reunirà més d’un centenar de pel·lícules que s’agruparan a les cinc seccions, Oficial, Oficial Panorama, Discoveries, NETPAC i Especial, en què es distribueixen estratègicament els diferents títols que han estat objecte de selecció. Els jurats corresponents es componen dels integrants designats amb aquesta finalitat, directors, crítics de cinema i escriptors que accepten complir aquesta funció.
El festival es clausurarà amb la projecció de la pel·lícula australiana The Drower´s Wife. The Legend of Molly Johnson (2021), dirigida per la cineasta australiana aborigen Leah Purcell (1970). Amb una llarga i reconeguda trajectòria com a actriu i guionista, des del 1996, any en què es va mudar de Brisbane a Sidney, Purcell va fer el seu debut al cinema com a directora amb aquesta pel·lícula l’any passat, rebent el Gran Premi del Jurat a la catorzena edició dels Asian Film Awards. El drama subjacent acumula experiències personals i familiars que transcendeixen la narrativa que es construeix a cada pla. Molts episodis de la seva pròpia vida semblen evocar-se en circumstàncies i situacions que els personatges aporten amb la seva presència improvisada. La força de la protagonista, una mare que té cura de la granja i dels fills en absència del seu marit, envoltada de la solitud d’un paisatge rural que defensa contra qualsevol perill a la vista. Aquesta pel·lícula igual que altres que es projectaran en aquest festival no trigaran a estrenar-se a tot Espanya.
A més de projectar les pel·lícules d’obertura i cloenda que s’han citat fins aquí, i Broker (2022) d’Hirokazu Koreeda o Decision to Leave (2022) de Park Chan-Wook, el festival explorarà els relats de gènere i els conflictes socials derivats de circumstàncies històriques, familiars o individuals i les relacions no resoltes amb el món que els ha tocat viure. Entre els títols destacats d’aquesta edició, cal esmentar When Pomegranates Howl, de Granaz Moussavi (Afganistan, 2020), My First Summer de Katie Found (Austràlia, 2020) i Lonesome de Craig Boreham (Austràlia, 2022), A Father’s Diary de Golam Mustofa (Bangla Desh, 2021), Return to Dust de Li Ruijun (Xina, 2022), Manchurian Tiger de Geng Jun (Xina, 2021), Cassiopeia de Shin Youn-Shick (Corea, 2022), Walker de Joel Lamangan (Filipines, 2021), Love After Love d’Ann Hui (Hong Kong, 2020), Before, Then & Now de Kamila Andini (Indonèsia, 2022), Bone Marrow d’Hamid Reza Ghorbani (Iran, 2020), Gisoum de Navid Behtoie (Iran, 2021), Happiness d’Askar Uzabayev (Kazakhstan, 2022) The Sales Girl de Sengedorj Janchivdorf (Mongòlia, 2022) , 2022), The Edge of Daybreak de Taiki Sakpisit (Tailàndia, 2021), Joyland de Saim Sadiq (Pakistán, 2022) i Blood Moon Party de Nguyen Quang Dung (Vietnam, 2020).
Han passat deu anys des de la primera edició de l’AFFFBCN, durant els quals hem omplert Barcelona amb més de mil pel·lícules procedents de totes les regions d’Àsia, i si anar al cinema és com emprendre un viatge de formació i descobriment, les propostes d’aquest festival ens han permès explorar mons que mai no s’acaben de conèixer per moltes vegades que els visitem. Casualment, a la primera edició, que va tenir lloc el 2011, vam donar el premi honorífic a la millor trajectòria a Ann Hui, i aquest any projectarem la seva última pel·lícula, Love after Love, tancant un cercle i obrint-ne un altre, amb la intenció de seguir oferint el millor cinema asiàtic a tots els públics, que no deixen d’interessar-se per cinematografies que desafien les distàncies i les diferències culturals com les que ens arriben d’Àsia per entendre millor el món on vivim.
Per Menene Gras Balaguer
Directora de l’Asian Film Festival Barcelona