FAR EAST FILM FESTIVAL 2024 

El valor del testimoni cinematogràfic en la cita europea anual més important per el cinema asiàtic 

Menene Gras Balaguer 

 

El festival de cinema asiàtic més important d’Europa clausura la seva edició número 26 amb un èxit de públics que supera amb escreix les expectatives davant una programació en la qual s’han reunit grans títols, amb deu premieres mundials, 23 previews europees i 19 italianes. Els números per a la seva directora, Sabrina Barachetti, ho diuen tot, no sols pel que fa a les dades relacionades amb el nombre d’espectadors que han assistit a totes les sessions sinó a les activitats que s’han desenvolupat paral·lelament, amb les converses, panells, trobades, master classes i totes les relacionades amb el projecte FOCUS ASIA i el Campus. Aquest últim, un projecte educatiu que recluta a periodistes joves, cinc europeus i cinc asiàtics majors de 18 anys i menors de 26, que aprenen a escriure sobre cinema i coneixen un festival de cinema entre bastidors, realitzant un programa relacionat amb la seva formació. L’accés a una programació tan àmplia i específica igual que a directors, guionistes, productors, actors i actrius, o amb crítics i teòrics vinguts de tot arreu a aquest festival es converteix per als seus candidats en una oportunitat que pot decidir la seva trajectòria. Vint-i-sis edicions, sense deixar d’experimentar un creixement permanent, i l’arxiu del qual val la pena explorar per a comprovar la magnitud de les seves propostes i el desenvolupament progressiu de les seves respectives aportacions per a la seva distribució a Europa. Respectivament, FOCUS ASIA, una plataforma creada en 2015, concebuda com a plataforma per a incentivar la coproducció i postproducció de projectes entre Àsia i Europa, i posar en contacte mercats de tots dos continents, no ha deixat de ser notícia tant pels assoliments aconseguits en la signatura de convenis en la indústria, com el signat entre Itàlia i el Japó per a la coproducció, com per la visita de la delegació oficial de productors, distribuïdors i cineastes d’Indonèsia que en aquesta edició han tingut una presència prometedora, atès el desenvolupament que aquest cinema estigui tenint en aquest país. 

El balanç del festival posa en relació el nombre de títols projectats, el número per país, els que competeixen en les diferents seccions i aquells que formen part dels homenatges als directors d’una trajectòria reconeguda juntament amb els títols restaurats, a mode de recuperació de les seves principals aportacions respectives. La història del cinema es construeix diàriament amb les noves produccions que disseccionen el món actual o que imaginen un món o un futur anticipant-se al que vindrà o pot ocórrer. Però, en qualsevol cas, els antecedents són imprescindibles per a valorar el realitzat i innovar constantment per a arribar més lluny que els que ens precedeixen. El FEFF té en compte els innombrables aspectes i factors que intervenen a l’hora de presentar el que s’està fent al cinema ampliant una cartografia que se cenyeix al que continuem dient el llunyà Orient. Una àmplia geografia que enguany ha abastat la producció cinematogràfica de nou països, a competició, i la d’altres tres anés de competició. Entre els primers es troben aquells amb la major indústria cinematogràfica d’un mapa desigual i amb grans diferències entre alguns dels seus integrants.

Més enllà dels gèneres representats, el nombre de produccions per país és important, però encara més l’excel·lència d’alguns títols que s’han introduït en la programació. Puix que a aquells agrupats en les seccions a competició, la Xina ha comptat amb vuit títols; Hong Kong, nou; el Japó, deu; Indonèsia, tres; Malàisia, un; Filipines, tres, Corea del sud, onze; Taiwan, quatre; i Tailàndia, un. Els números, com s’ha dit abans, compten sempre, i en aquest cas particular fan evident el predomini d’alguns països la producció dels quals no sols aconsegueix unes xifres rellevants sinó també altres particularitats que s’atribueixen al com es narren algunes històries. Vietnam i Cambodja, per citar un exemple, no es compten en aquesta ocasió entre els països amb pel·lícules que competeixen en alguna de les seccions, però no obstant això Indonèsia recupera posicions també en la secció dedicada a les Retrospectives i Hong Kong s’imposa amb els nou títols produïts entre 2023 i 2024. D’altra banda, Corea es promociona amb títols que ressonen i una cinematografia forta des de fa temps, que rivalitza amb la producció dels seus veïns més potents, la Xina i el Japó, que es mantenen a la mateixa altura amb algunes novetats interessants, on es perceben canvis en el com es conten les històries i quines històries es conten. 

La immersió diària al cinema asiàtic ha estat total del 24 d’abril al dos de maig, gràcies a una programació del cinema que s’està fent en aquesta regió del món, tant en el Teatro Nuovo amb una cabuda per a més de mil espectadors com en el Visionari. Els seguidors d’aquest festival semblen mostrar d’altra banda un gran interès pel cinema asiàtic i un coneixement dels seus principals autors i realitzadors. En general, totes les sessions compten amb un públic fidel, nacional i internacional, que acudeix a aquesta cita anualment amb la intenció no sols de conèixer les noves produccions que es projecten com premieres mundials o europees, sinó d’assistir a les diferents trobades que tenen lloc en panells, converses i homenatges, en els quals s’ofereix una visió àmplia i contundent del cinema que es fa i dels seus antecedents. Durant els nou dies en què transcorre aquest esdeveniment, la ciutat es converteix en una plataforma inigualable per al cinema asiàtic del llunyà Orient i en una oportunitat per a directors joves i no tan joves que poden així contactar amb distribuïdors, mercat i públics. El festival acull a directors, a actors i actrius, premsa vinguda de tot el món, i als agents d’un mercat que cada vegada té major presència a Europa. Sembla clar que el cinema asiàtic no sols ha guanyat mercat a Àsia i fora d’Àsia, sinó que les seves aportacions són cada vegada més radicals pel que fa als nous paradigmes relacionats amb les maneres de narrar i les històries que es narren. 

Han estat cinquanta els títols a competició seleccionats entre les produccions més recents realitzades entre 2023 i 2024, als quals se sumen, fora de competició, els clàssics i no tan clàssics restaurats (Celebrating 50 years of Korean Film) i aquells que formen part dels homenatges (Zhang Yimou, Lee Hsing , Myung-es, Somai Shinji i Suo Masayuki), fins a arribar a les 79 projeccions úniques, no existint la possibilitat de la seva repetició per falta de temps i a causa de les nombroses activitats teòriques i pràctiques que coexisteixen en aquest model de festival. La recuperació d’alguns títols dels cineastes esmentats unida a la programació dels títols a competició és una pràctica habitual en el FEFF, que contribueix a tenir en compte la vinculació entre el cinema que es fa avui i els seus antecedents. També cal assenyalar en aquest sentit que el cinema indonesi ha estat objecte d’atenció per als programadors, que han tractat de cridar l’atenció sobre alguns títols representatius dels canvis de tendència en un cinema que aspira a incorporar-se al mercat internacional i a estimular una indústria creixent que ha vist augmentar localment el nombre d’espectadors en els últims tres anys. 

Les tendències que es fan visibles en les produccions més recents, d’enguany i de l’anterior, no són exactament anàlogues ni tal vegada és possible establir una o diverses línies en les quals convergeixen models narratius més enllà de la que existeix entre títols d’un mateix gènere. És inevitable assenyalar les preferències personals entre aquells títols que s’identifiquen amb el gènere dramàtic i que responen a la cita del festival, Nuevos Narradores, Nuevas Narrativas, reunint els seus protagonistes. A continuació, nomeno els títols que considero més rellevants per la seva acceptació, com CITIZEN OF A KIND (2024), Mulberry Award al Millor Guió, de la cineasta coreana Park Young-dj., que acaba de complir 30 anys i és el seu segon llargmetratge, després de Second Life (2018); YOLO, You only live once (2024), del director xinès Jin Ling; TROUBLE GIRL (2023), del cineasta taiwanès Chin Chia-hua; CONFETTI (2024) primer llargmetratge de la japonesa Naoya Fujita, segon Mulberry Audience Award; TIME STILL TURNS THE PAGES (2023), tercer Mulberry Audience Award, del director d’Hong Kong Nick Cheik, abans premi al millor director dels Asian Film Awards i de l’Hong Kong Film Awards; RANSOMED (2023) del director coreà Kim Seong -hun; TRENDING TOPIC (2023), del director xinès Xin Yukun; i A NORMAL FAMILY (2023), del director coreà Hur Jin-ho. No són les úniques pel·lícules que cal nomenar, però si les que considero més afins a les meves preferències puix que a les narratives de les quals deriven i a l’estètica compositiva. Són pel·lícules amb guions bons i estructura forta- El que narren ens acosta als seus protagonistes i deriva les fronteres físiques i culturals que ens separen. Cadascú al seu mode i per un motiu diferent, però ens afecten per un igual els drames de la vida privada com els que tenen a veure amb la història d’un país, com és el cas que narra 12.12 THE DAY (2023), del director coreà Kim Sumg-són. El relat de fets tan transcendents com el cop d’estat del 12 de desembre de 1979 per un grup militar al comandament del general Chun Doo-hwan, després de l’assassinat el 26 d’octubre del president Park Chung-hee, que va posar fi a la dictadura Yussin (1972-1979), és magistral pel mode en què s’aborda com es gesta una dictadura. 

Història d’un país i història de tots, que se’ns convida a explorar per a veure com es pot gestar un cop militar i les conseqüències immediates d’una acció com la que es duu a terme establint un sistema de poder totalitari amb la dictadura que va succeir a la insurrecció d’una part de l’exèrcit sud-coreà. Els fets han estat objecte al llarg dels anys de diversos relats cinematogràfics com a Seguretat Nacional (2012) de Chin Ji-young, sobre la detenció en 1985 de Kim Geung-tee, a qui es va torturar 22 dies seguits obligant-lo a confessar crims que no havia comès. O com també A Taxi Driver (2017) de Jang Hon, una pel·lícula que narra la massacre de centenars de ciutadans en Gwangju, amb motiu de l’alçament popular de maig de 1980 contra la dictadura militar de Chun Doo-hwan. Els dos únics testimonis dels fets van ser un corresponsal alemany a Tòquio i un taxista, al qual el primer va contractar perquè li portés fins al lloc dels fets i a continuació poder informar sobre el que estava succeint. 12.12 DAY al seu torn ressuscita magistralment el caos que aprofita l’exèrcit sud-coreà per a donar el cop d’estat que acaba amb les aspiracions d’una altra part de l’exèrcit i de la societat civil, a favor d’un canvi polític i l’arribada de la democràcia al país. La reivindicació de la història per a evitar conflictes que es repeteixen una vegada i una altra és una de les claus d’aquesta pel·lícula i d’aquelles que s’esmenten per aportar un testimoniatge anàleg. 

Entre els títols esmentats en primer lloc, les similituds són escasses respecte als continguts narrats, però cadascuna a la seva manera ens afecten molt personalment pels temes que tracten. Citizen of a Kind, perquè la protagonista és objecte d’una estafa, per la qual perd tots els seus estalvis, una cosa molt comuna en el món actual, i se’ns ensenya el col·lectiu i tipus d’organització que estan darrere de crims que d’ordinari s’operen impunement. Time still turns The Pages, perquè mostra l’assetjament d’un pare autoritari i la vida d’una esposa víctima dels maltractaments del genitor per a dos germans, un dels quals acaba creient que la seva vida no té sortida i que el millor és suïcidar-se. Trouble Girl, al seu torn, planteja un altre drama psicològic, a propòsit d’una adolescent, víctima del divorci dels seus genitores i d’un conflicte familiar davant el qual decideix no rendir-se. Trending Topic, per mostrar fins a quin punt les xarxes socials poden revelar fets que cap altre mitjà de comunicació pot posar en evidència, i fins a quin punt també poden convertir-se en instruments de pressió per a la desinformació i l’engany dels seus destinataris o de l’opinió pública en general mitjançant l’acusació i ocultació de la veritat. A Normal Family és tot menys una família normal, en la qual els seus protagonistes, fills de dos germans, un advocat i un metge, acaben cometent un crim sense pensar-lo, però la irresponsabilitat afecta del qual als respectius genitores, fins al punt que el conflicte després d’un doble gir dels esdeveniments acaba en el tràgic desenllaç que ningú espera. 

No es poden deixar de citar altres títols també potents com DUST TO DUST (2023), del hongkonés Jonathan Li, 13 BOMBS (2023), de l’indonesi Amgga Dwman Sasongko; VOICE (2024) de la directora japonesa Mishima Yukiko; THE LYRICIST WANNABE (2023) de la directora Norris Wong d’Hong Kong; GOLDFINGER (2023) del director Felix Chong també d’Hong Kong, o MOTION PICTURE CHOICE (2023), del japonès Nagao Gem. Aquesta última, una pel·lícula que recupera el cinema mut i experimenta amb la imatge en moviment, renunciant a l’ús de la paraula i retornant a actors i actrius el poder de la gestualitat i de l’expressió paròdica per a comunicar el que es vol transmetre. Un exercici interessant i únic, que posa a prova per un igual a actors i espectadors. Òbviament, no es tracta de fer aquí un inventari complet dels títols que s’han projectat, ni de nomenar a tots els que han acudit a presentar les seves pel·lícules en aquest festival, però aquells que se citen formen part de les preferències de qui pot dir-se que una majoria important ho ha fet amb part dels seus equips respectius. L’accés als protagonistes reals que estan darrere de les pel·lícules que es projecten requereix un esforç que només els festivals més consolidats es poden permetre. Udine és una cita anual ineludible per al cinema asiàtic, com ho és per als seus autors, els seus agents, la premsa, però sobretot també per a la indústria en general. Converses, panells, presentacions i trobades contribueixen també al fet que sigui únic en el seu gènere, fent accessible aquest backstage on el cinema es mou i es tramen acords per a la producció i la distribució.

Zhang Yimou , dues vegades Palma d’Or en el Festival de Cannes , Os d’or en la Berlinale i tres nominacions a l’Oscar ha clausurat aquesta edició amb una màster class, i la projecció de tres pel·lícules seves representatives dels inicis d’una trajectòria que ho situen al cap de la Cinquena generació del cinema xinès i de la seva presència al cinema actual, on no ha deixat de fer sentir la seva influència en les generacions posteriors a ell. Aquests títols són RAISE THE XARXA LANTERN (1991), TO LIVE (1994) i UNDER THE LIGHT (2023), la seva última pel·lícula i estrena internacional en Udine. L’homenatge a Zhang Yimou per als fundadors i directors del FEFF, Sabrina Baracetti i Thomas Bertacche, era un deute contret amb un cineasta que va ser una autèntica revelació per a Occident i per al cinema xinès, cridant la nostra atenció no sols sobre una generació de cineastes sinó sobre una indústria que despertava de la seva letargia. El Golden Mulberry Lifetime Achievement Award que li ha estat concedit és més que un simple homenatge el reconeixement d’una trajectòria que transcendeix les històries particulars per a formar part de la història universal en la qual tots podem veure’ns representats de l’una o l’altra forma.