El Festival de cinema de Sant Sebastià 2024 i la seva contribució a la visibilitat del cinema asiàtic a Espanya 

Fer el balanç d’un festival com el de Sant Sebastià sense pensar que és molt fàcil obviar informació que no sempre està a l’abast, o que no pot passar desapercebuda, i no tenir en compte aspectes que potser han de ser considerats per fer una valoració justa, sempre resulta inquietant. El que es pretén aquí és simplement situar el paper del cinema asiàtic en la programació, partint de la presència del cinema espanyol, el pes del qual en aquest festival és definitiu per a la seva promoció, i apropant cinematografies, perquè es coneguin entre si. Això obliga a fer una breu introducció sobre el lloc que ha ocupat l’interès pel cinema asiàtic en el marc d’una edició del festival, on el cinema espanyol ha rebut una acollida remarcable, com a resposta a l’oferta que s’ha fet al públic en general, afavorint el redescobriment d’un cinema que ens pertany amb produccions que rivalitzen perfectament amb el millor cinema internacional. Títols com Tardes de soledad, Concha de oro, d’Albert Serra, Nevenka d’Iziar Bolaín, Casa en Llamas de Jonas Truebas, La virgen roja de Paula Ortiz, Los destellos de Pilar Palomero, El Llanto de Pedro Martín-Calero, Yo adicto de Javier Giner, Querer d’Alauda Ruiz de Azúa, totes en la Secció Oficial, La guitarra flamenca, primer llargmetratge de Yerai Cortés, Los últimos románticos de David Pérez i Por donde pasa el silencio de Sandra Romero es troben entre els més destacats d’aquesta edició, competint amb altres procedents de països europeus com França, sempre amb una gran presència en el festival i aquest any amb Emilia Pérez, de Jacques Audiard, una de les pel·lícules més recomanades de la programació, Gran Bretanya o Alemanya. L’aposta pel cinema espanyol a Sant Sebastià és clara i rotunda, no tan sols pels títols que es mencionen aquí, sinó també pels 21 llargmetratges que s’han presentat en la secció MADE IN SPAIN, entre els quals es troben La Abadesa d’Antonio Chavarrías, Flores del cemento de Luismi Pantiga, El hombre bueno de David Trueba, As Neves de Sonia Méndez, Mamífera de Liliana Torres o Nina d’Andrea Jaurrieta. Aquesta secció és significativa quant a la inclusió de títols que són, en darrer lloc, indicadors de la gran producció cinematogràfica que ocupa anualment les nostres pantalles i que programadors d’altres festivals i crítics poden valorar. En aquest sentit, el festival de Sant Sebastià, per al cinema espanyol, s’ha convertit en un lloc de trobada i de presentació indispensable per traspassar fronteres i per ser tingut en compte, com passa amb el cinema francès en el festival de Cannes o amb el cinema coreà en el festival de cinema de Busan. 

No és menor la importància que es concedeix des de fa anys al cinema llatinoamericà, que es concentra en la secció Horizontes Latinos amb quinze títols: Argentina amb tres i en diverses coproduccions, Brasil, Xile, Perú i Colòmbia amb dos, i Mèxic només amb Sujo, pel·lícula que ha rebut el Premi AECID (Agència Espanyola de Cooperació Internacional i Desenvolupament). No obstant això, el cinema argentí i el cinema xilè també es troben representats en la secció oficial, amb El hombre que amaba los platillos voladores i El lugar de la otra, respectivament. El festival ha reunit, com és habitual, una important representació de la producció cinematogràfica d’Amèrica Llatina d’aquest 2024 també a la Secció oficial, a la de New Directors, a la de Perlak i a la de Zabaltegi-Tabacalera. Tampoc pot passar desapercebuda la recuperació del cinema cubà dels anys setanta i posteriors en la secció Klasikoak, per a aquells públics que volen conèixer la influència que alguns títols van exercir en el cinema més independent d’Espanya i Amèrica Llatina des dels anys setanta fins a finals del segle XX. Des de fa temps, el cinema llatinoamericà, fora dels seus països d’origen, troba en aquest festival una resposta natural i un dels llocs clau per a la seva visibilitat. La direcció del festival proposa un cinema que ens apropa a realitats allunyades de la nostra, enderrocant les fronteres físiques que ens separen d’un Altre i de l’altre, i blinden identitats nacionals. L’aposta es dirigeix contra els poders hegemònics i la colonialitat en general, que sol exercir-se confusament, i per la vigència del qual no pot quedar impune. La 72ª edició d’aquest festival ha proposat diversos destins geogràfics des d’una perspectiva postcolonial, amb relats que denuncien la injustícia i ens revelen fets que se’ns oculten, o que no arriben a tindre visibilitat, si no és a través del cinema o de la literatura.  

La presència d’Àsia en aquest context ha rebut especial atenció també aquest any, amb importants títols que no trigaran a estrenar-se en els nostres cinemes, posant de relleu la importància d’un cinema, la creixent popularitat del qual ha fet que les distribuïdores espanyoles, fins fa bastant recentment alienes a aquest fenomen, s’hagin interessat per comptar amb alguns dels títols més representatius de cinematografies que fins fa molt poc es repartien distribuïdores de França, Alemanya, Anglaterra i Països Baixos. El balanç és positiu, a favor de l’interès que el cinema asiàtic ha guanyat entre tota classe de públics, que desitgen conèixer altres mons, entenent que les finestres on es mostra ens donen accés a mons no tan propers, amb una immediatesa que cap altre mitjà de comunicació ens pot oferir. Sant Sebastià s’anticipa a tots els altres festivals que queden pendents entre els mesos de setembre i desembre de cada any. Moltes pel·lícules esperen el torn per promocionar-se en aquest festival, perquè d’alguna manera se n’asseguren la distribució posterior a les sales comercials. En José Luis Rebordinos, el seu director, té molt en compte aquest cinema encara molt desconegut, malgrat les excepcions pertinents, i mai ha deixat de posar èmfasi en les cinematografies japonesa, coreana i xinesa, a jutjar pel seu interès en certs cineastes i les seves trajectòries. Aquest festival és conegut en tots els països asiàtics i la majoria dels directors aspiren a poder presentar un dia les seves produccions aquí, sabent que Sant Sebastià, Cannes, Rotterdam, Berlín, Venècia, Udine i Locarno són llocs estratègics en els quals han d’estar per a la seva promoció internacional.  

En la present edició del festival, el cinema asiàtic ha competit pràcticament en totes les seccions comptant amb una important resposta per part del públic. En la secció oficial, Bound in Heaven, Premi FIPRESCI, primer llargmetratge de la cineasta xinesa Xin Hou (1969), que va ser la guionista de Sunflower, Concha de Plata el 2005 a la Millor Direcció, a Sant Sebastià, i Serpent´s Path, coproduïda per Japó i França, de Kyioshi Kurosawa (Kobe, 1955), un habitual en aquest festival, a Cannes i a Venècia. En la secció New Directors, una altra pel·lícula que arribar de la Xina, Stars and the Moon, de Yongkang Tang, segona pel·lícula després de Walking Darkness (2019), i les localitzacions de les quals se situen en una Xina rural que contrasta radicalment amb la Xina urbana de Bound in Heaven i els protagonistes dels quals s’entesten a creure que els extraterrestres visiten la terra. També forma part d’aquesta secció Hiver à Sokcho, una coproducció de França i Corea del Sud, i la primera pel·lícula de Koya Kamura (París, 1983). Regretfully at Dawn, el segon llargmetratge del director tailandès Sivaroj Kongsakul (Bangkok, 1980), és una aposta del festival en aquesta secció per un cineasta que es va donar a conèixer en rebre el Tiger Award al festival de Rotterdam de 2011 per Eternity, la seva primera pel·lícula. A la secció Zabaltegi-Tabakalera, més pel·lícules del Japó, país pel qual en José Luis Rebordinos té predilecció i selecció del qual inclou en aquest cas My Sunshine de Hiroshi Okuyama (Tòquio, 1995), que ja va obtenir el Premi KutxaBank-New Directors al 2018 per Jesus, el seu primer llargmetratge; Super Happy Forever de Kohei Igarashi (Shizuoka, 1983), que es basa en un curt que va fer al 2017, Two of us i va presentar a Zabaltegi-Tabakalera amb el seu tercer llargmetratge, The Night I Swam al 2017, que va codirigir amb Daniel Manivel;  Ulises de Hikaru Uwagawa, que va nèixer a Hiroshima, va crèixer a Kanagawa i a partir del 2019 es va instal·lar a Madrid, desprès de realitzar el seu primer curt, Portrait of a Young Man as a Young Man. Ulises és el seu primer llargmetratge i un lloc de trobada de cultures en l’àmbit familiar, públic i privat, que arrenca de la seva pròpia experiència migratòria. Finalment, en aquesta mateixa secció s’han incorporat tres curts recents, Leela, de l’India, Milky White i Here comes de Sun de la Xina. La participació del Japó en el festival compta amb dos títols més, Northern Food Story, el primer llargmetratge d’en Tetsuya Uesugi (Sapporo, 1983). Formant part de la secció Culinary Zinema, la pel·lícula reuneix a quatre xefs treballant a Hokkaido sobre la base de la cuina tradicional japonesa i la cuina francesa. I en la mateixa secció, Grand Maison Paris, de l’Ayuko Tsukahara, segueix al cèlebre xef japonès Obana quan obre un nou restaurant a París en cerca de la tercera estrella Michelin.  

Però, quatre dels millors títols asiàtics s’han reunit a la secció Perlak, amb The Seed of the sacred Fig, del director iranià Mohammad Rasoulof, All we imagine as Light de Payal Kapadia, Memoir of a Snail, pel·lícula d’animació de l’Adam Elliot i A traveler´s Needs, d’en Hong Sangsoo. Les quatre pel·lícules no trigaran a estrenar-se pròximament als cinemes de tota Espanya. La trajectòria d’en Mohammad Rasoulof (Shiraz, Iran. 1972) comença el 2002 amb el seu primer llargmetratge The Twilight en 2002, i tres anys després amb Iron Island va obtenir el Premi especial del jurat al festival de Gijón. El 2011, amb Goodbye va obtenir el premi a la millor direcció en Un Certain regard del festival de Cannes, i va tornar a guanyar idèntic guardó el 2017 amb A Man of Integrity. Als premis rebuts se’ls sumen l’Ós d’Or de la Berlinale per There is no Evil el 2020, i en el festival de Cannes d’aquest any el Premi especial del jurat i el FIPRESCI per The Seed of the Sacred Fig. A Sant Sebastià, va rebre el Premi del públic a la Millor Pel·lícula europea per aquesta mateixa pel·lícula, en què el seu director intenta armar una història que va més enllà del que és anecdòtic i acaba en un conflicte sense solució. Aquesta coproducció entre Alemanya, França i Iran és una autèntica obra mestra, amb una sòlida estructura narrativa que intenta mostrar com es garanteix l’estabilitat d’un sistema de govern en una societat, quan aquesta, la comunitat i la unitat familiar reprodueixen la impunitat jeràrquica que caracteritza al totalitarisme de qualsevol classe, que segons ell inspiren sempre molts relats. Alemanya presentarà aquesta pel·lícula a la categoria de millor pel·lícula internacional per representar al seu país en els Oscars 2025.    

Payal Kapadia (Mumbai, 1986) ha estat una sorpresa, encara que ja arribava a Sant Sebastià amb el seu segon llargmetratge, havent rebut el Gran Premi del Jurat a Cannes, competint a la secció oficial d’aquest festival, com la primera directora índia, després de A Night of Knowing Nothing, que el 2021 va obtenir L´Oeil d´Or al millor debut documental també a Cannes. All We Imagine as Light, la seva segona pel·lícula, ha estat coproduïda per França, Índia, Països Baixos i Luxemburg, i interessa no tant pel nus argumental sinó pel discurs estètic que promou a favor de les imatges, mitjançant l’ús de primeríssims plànols on s’acosta a les cares de les dues protagonistes per propiciar una lectura tant del que diuen o semblen dir com dels seus silencis. És clar que el Gran Premi del Jurat a Cannes ha estat una concessió que es pot interpretar de moltes maneres, igual que el Premi RTVE-Una altra Mirada obtingut per aquesta pel·lícula a Sant Sebastià. A la Payal Kapadia li queda molt de temps encara per continuar desenvolupant una estimulant trajectòria, després de la bona recepció que han tingut als festivals els dos llargmetratges que ha realitzat fins ara. 

L’australià Adam Elliot (1972), guanyador d’un Oscar, va presentar el seu Memoir of a Snail, una pel·lícula d’animació que confirma l’èxit d’una trajectòria que va iniciar des de la infància dibuixant sense parar, malgrat patir una malaltia que el feia experimentar estranys tremolors a les mans i que d’alguna manera van caracteritzar la forma i la fesomia de totes les seves figures. Preguntat pel cost d’aquesta pel·lícula, deia que no l’hauria pogut fer per menys de 5.000.000 de dòlars, el cost real, que implicava tant al seu treball, al guió, el disseny i la producció de la pel·lícula, sinó també als intèrprets que solen ser grans actors i actrius, perquè per a ell les veus són una condició fonamental per comunicar el que desitja, que els personatges diguin i sobretot per humanitzar-los, cosa que aconsegueix com a prova l’entusiasme que generen les seves pel·lícules. Anys setanta, dos germans bessons, en Gilbert i la Grace, als quals se separa en quedar orfes per a la seva adopció respectiva, protagonitzen aquest drama que no trigués a projectar-se als nostres cinemes.  

No podia faltar a Sant Sebastià un habitual a Locarno, la Berlinale o a Cannes com el Hong Sangsoo (Seül, 1960) amb la seva última pel·lícula, A Traveler’s Needs que va obtenir l’Ós de Plata i el Gran Premi del Jurat a la Berlinale 2024. Isabelle Huppert com a protagonista dona joc a una trama fàcil que tracta amb simplicitat i l’estil que habitualment caracteritza els seus diàlegs. Ella vol passar un temps a Seül i tracta de fer classes particulars de francès per cobrir la seva estada, coneixent així una mica més la vida dels seus alumnes i posant en evidència les diferències que separen la cultura coreana i la cultura occidental. A Sant Sebastià ha rebut diversos premis: el 2016, la Conquilla de plata a la Millor Direcció per Lo tuyo y tu, i una menció especial a Zabaltegi-Tabakalera per The Woman Who Ran el 2020. Però en la passada edició ha competit amb molts títols que també cercaven una oportunitat en aquest festival. Establir un balanç complet d’un festival com el de Sant Sebastià amb una programació tan extensa és impossible, encara que l’intent no es rebutgi i es vulgui abastar per temàtiques o seccions. Aquí s’ha volgut fer una aproximació a algunes de les obres que han destacat en la programació d’aquesta edició i, sobretot, tenir en compte la presència del cinema asiàtic en aquest escenari, que no ha estat menor que la d’altres països europeus, sinó tal vegada, al contrari, sobretot de països com el Japó i la Xina i l’Iran o l’Índia, els títols dels quals han estat acollits amb entusiasme com es desprèn dels premis rebuts.