Què ens narra el cinema asiàtic?

Menene Gras Balaguer

Quan em pregunto què ens narra un cinema que anomenem asiàtic, seguint l’estès hàbit d’anomenar un cinema europeu o un cinema americà, llatí o un cinema africà, com si es pogués així entendre la diferència entre maneres de narrar i narratives, no puc deixar preguntar-me el què volem dir realment. Més enllà de subratllar l’existència de signes, senyals o rastres comuns a una producció audiovisual i a una indústria cinematogràfica pertanyents a una geografia compartida, no crec que fer servir termes tan amplis sigui suficient, ni tan sols quan es tracta d’establir una classificació que separa i d’alguna manera ordena les històries. En una societat global, on la diversitat és irreductible a un sol model o modalitat, pot semblar que la segregació s’imposa simplement en fer ús de termes com els esmentats. Amb ells, les divisions es converteixen en categories, imitant les nocions que separen el món en les dues meitats que es coneixen com a Orient i Occident, mitjançant les quals s’agrupen cultures d’una banda i l’altra del món, i s’estableix una diferència que sembla ignorar la tendència inversa, consistent a des-orientar o des-orientalitzar el que anomenem Orient o oriental, a la vista de la seva proximitat cada vegada més gran a causa de la velocitat de transmissió de la informació i dels mitjans de comunicació.

Sense deixar de ser cert que el lloc del qual procedim i en el qual vivim influeix directament en les narratives que construïm, hem de tenir en compte que la imatge en moviment mou i es mou lliurement, traspassant fronteres sense que cap límit físic pugui oposar resistència a la seva circulació. En la societat digital, sembla obvi que els nacionalismes del tipus que sigui s’identifiquen amb pertinença i identitat, i, en aquesta mesura, la seva valoració incorre en opinions trobades davant les derivades que planen sobre els imaginaris que elaboren i construeixen les narratives que arriben fins a nosaltres, siguem on siguem. L’impacte de la tecnologia en la informació i recíprocament en la desinformació no es pot passar per alt. Però no podem deixar de considerar la importància de la informació i del coneixement d’altres cultures que devem a la literatura i al cinema, la digitalització del qual ha estat cabdal per a la transmissió de les seves narratives molt abans de l’aparició de la IA. Malgrat els diagnòstics actuals sobre la crisi de la narració i altres patologies associades, la seva força no s’ha vist debilitada, igual que les seves pantalles, la rèplica incessant de les quals no deixa de multiplicar-se arran de la proliferació de plataformes i varietat de formats al servei de la imatge en moviment.

El cinema asiàtic es continua plantejant, no obstant això, com un descobriment, alhora que la seva divulgació és cada vegada més gran, tant a través de les plataformes com dels diferents canals de televisió o sales comercials, que aposten respectivament per nous mercats. Més enllà de la balança comercial i els equilibris o desequilibris de la demanda en el sector, la veritat és que l’interès pel cinema asiàtic a Occident ha crescut emfàticament en la darrera dècada. La indústria del cinema asiàtic empeny en el mercat global, buscant nous públics i tractant de tenir una presència cada vegada més extensa. La indústria cinematogràfica d’aquest continent té actualment un pes gens negligible, tant en el mercat intern de cada país com a l’exterior. Ja no hi ha el gran desfasament que existia en molts països entre la producció per a un mercat local i aquella que es prestava a l’exportació, aconseguint donar-se a conèixer mitjançant la traducció i el subtitulat homologats en anglès. Els casos que il·lustren aquest fet són molts, entenent que la diversitat en un territori de geografies físiques, humanes, polítiques, econòmiques i culturals s’imposa, quan es tracta d’abordar aquest fenomen i altres aparentment dissociats d’una realitat la complexitat de la qual no se’ns pot escapar.

Només ens hi podem acostar tenint en compte que avui estem davant de cultures hegemòniques la història de les quals no es pot obviar, sovint travessades per invasions consecutives de pobles sotmesos als grans imperis colonials, on la independència no ha estat un fet consumat fins a l’última dècada del segle XX. El desmembrament de l’antiga URSS i la independència dels cinc “tans”; Kazakhstan, Kirguizstan, Uzbekistan, Tadjikistan i Turkmenistan, el 1991, il·lustra l’edat d’algunes cultures hegemòniques recents, malgrat tractar-se de tradicions mil·lenàries amb un abans i un després. En un altre ordre de fets, la partició de l’Índia i la creació del Pakistan el 1947 seguida de la fundació posterior de Bangladesh. Aquest país, pertanyent a l’Índia Britànica fins al 1947 i al Pakistan Oriental fins al 1971, només va aconseguir la independència després d’un conflicte que es va cobrar moltes vides, i que no roman aliè a les tensions existents encara a la regió entre l’Índia i el Pakistan, com es va fer visible en la sinistra massacre de turistes a Caixmir el passat abril de 2025.

Dir cinema asiàtic no significa que parlem d’un cinema homogeni, ni d’una indústria ni d’un mercat únics. La mateixa manca de definició es manifesta quan es parla de cinema fet a Orient per oposició a un cinema fet a Occident. La intenció subjacent no és només anomenar la sobirania dels països productors, sinó també agrupar o reunir aquests mateixos països abastant una àmplia geografia que comparteix arrels, característiques lingüístiques i cultures. El viatge de les paraules i de les imatges per la Ruta de la Seda durant segles, des de l’Extrem Orient fins a l’Àsia Central i d’allí a Europa, es troben en l’origen d’una globalització precària en els seus inicis, però que va establir les primeres barreres entre allò que ha separat culturalment, políticament i econòmicament Orient i Occident. Per cinema asiàtic, entenem un cinema que es produeix en més de vint països des de l’Àsia Central fins a l’Àsia Pacífic, passant per l’Àsia Meridional, l’Àsia Oriental i el Sud-est asiàtic. Sempre unit a una geografia i a un passat que ha conegut els conflictes locals, que a partir de la II Guerra Mundial es converteixen en assumptes globals, aquest cinema deixa progressivament de pertànyer només a les grans potències del continent per ser un instrument de transmissió de coneixement que s’estén a totes les nacions. Un mitjà de comunicació de masses que posa en relació la vida privada i la pública, l’individu i la societat en la qual resideix, el lloc i el temps de l’acció.

Els festivals internacionals de referència a Europa i els Estats Units han contribuït decisivament al coneixement d’un cinema molt minoritari a les nostres pantalles, fins a l’aparició d’aquells festivals que directament han apostat per dedicar la seva programació íntegrament al cinema asiàtic. Canes, Rotterdam, Berlín, Venècia, Locarno, Toronto, Sundance, Nova York i Sant Sebastià, per citar alguns dels que han estat més inclusius, es troben entre els antecedents d’un cinema que ha aconseguit acostar-se a públics per al seu consum. El poder del cinema asiàtic ha tingut un reconeixement imprescindible en aquests i altres festivals que abasten en les seves respectives programacions un àmbit geogràfic il·limitat. La força del cinema asiàtic s’ha fet notar en les últimes dues dècades del segle XXI, adoptant la forma d’un cinema en expansió pel que fa a temes i gèneres, amb un nombre cada vegada més gran de directores dones.

Hi ha, no obstant això, dues iniciatives a Europa que mereixen ser destacades per haver posat en marxa la seva proposta centrada en el cinema asiàtic des del seu origen. El Vesoul International Film Festival of Asian Cinema (VIFFAC), creat el 1995 per Martine i Jean-Marc Thérouanne, els quals continuen dirigint el festival des d’aleshores, va ser el primer a Europa. I l’Udine Far East Film Festival (FEFF), creat el 1999, centrat en la producció cinematogràfica de la Xina, Mongòlia, Taiwan, Hong Kong, Japó, Corea, Tailàndia, Indonèsia, Filipines i Vietnam, que dirigeix Sabrina Baracetti. Ambdós festivals són referents ineludibles per als projectes següents, que els recullen i amplien tant a Espanya com a Anglaterra o França, Alemanya, d’una manera o una altra. Fora d’Europa, a Àsia, el festival de cinema asiàtic més antic és el Hong Kong International Film Festival (HKIFF), creat el 1976, seguit del Festival Internacional de Cinema de Tòquio (TIFF), fundat el 1986, el Festival Internacional de Cinema de Shanghai (SIFF) el 1993 i el Festival Internacional de Cinema de Busan (BIFF) el 1996, els quals, malgrat no estar estrictament centrats en el cinema asiàtic, sí que són grans expositors de la producció audiovisual més recent del continent en cada edició. Finalment, els Asian Film Awards, creats el 2007 i amb seu a Hong Kong, han contribuït clarament a la visibilitat de la indústria cinematogràfica. Competeixen amb els anteriors el Festival Internacional de Cinema de l’Índia (IFFI), fundat el 1952, que se celebra a Goa des del 1975, el Festival Internacional de Cinema de Bombai (MIFF), especialitzat en documentals i curtmetratges, el Festival Internacional de Cinema de Kerala (IFFK) i el Global India International Film Festival (GIIFF), que se centra anualment en la gran producció del cinema indi.

La present edició de l’AFFBCN compta com en ocasions precedents amb més d’un centenar de títols, un total de 120, entre els quals destaquen aquells que procedeixen de l’Àsia Central, l’Àsia Meridional, el Sud-est asiàtic i l’Àsia Pacífic, en particular de països com la Xina, el Japó, l’Iran, les Filipines, l’Índia i Corea. A això cal sumar la Retrospectiva que enguany dediquem al Japó, reunint alguns dels títols que han estat premiats en les successives edicions del Festival entre el 2015 i el 2025. En termes generals, mirem que la nostra selecció es presti al descobriment per part d’espectadors, usuaris i seguidors d’un cinema encara mal conegut o no tan conegut com desitjaríem. En aquest sentit, l’AFFBCN vol donar veu a cineastes de totes les nacionalitats compreses en el que denominem cinema asiàtic per oposició a altres cinematografies d’Occident, malgrat la hibridació de tendències conseqüent amb la globalització dels mitjans en la societat digital.

L’AFFBCN 2025 planteja una programació d’acord amb la d’edicions anteriors, partint de les novetats del 2024 i el 2025, i molt excepcionalment del 2023. Quan parlem de cinema asiàtic, ens referim a una àmplia geografia que abasta la producció i la indústria cinematogràfiques de més de vint països, que s’estén des de l’Àsia Central fins a l’Àsia Pacífic, travessant l’Àsia Meridional, el Sud-est Asiàtic i l’Àsia Oriental. El diferencial regional i nacional és característic de la diversitat multicultural pròpia de l’hegemonia i sobirania dels Estats Nació que formen part d’aquest continent.

La proposta d’enguany resideix en la consolidació d’un esdeveniment que dona visibilitat a la sobirania dels països involucrats en la programació i que mira de mostrar la producció més recent dels que competeixen en les seccions on es projecten els més de cent títols seleccionats. Els criteris emprats tenen a veure amb la intenció de facilitar la informació i el coneixement de cultures de la diferència en un mercat global que no ha aconseguit fer desaparèixer la seva identitat malgrat les incessants diàspores i conflictes regionals. El criteri de selecció, igual que en edicions anteriors, es basa a detectar la millor i més recent producció, que corresponen respectivament amb el que entenem per aquelles narratives que fan del drama un instrument per donar visibilitat a la vida quotidiana, privada i pública de països que el cinema ens acosta cada vegada més. El fil conductor d’aquesta edició uneix nació i narració, entenent que aquesta última és la que construeix i funda la primera, malgrat la crisi de les narratives individuals i col·lectives que la proliferació de pantalles acusa.

Aquest any, comptarem amb la presència de l’escriptora i activista afganesa Fawzia Koofi, per a la presentació de l’última pel·lícula de Roya Sadat, The Sharp Edge Of Peace (2024), sobre el procés de negociació amb els talibans, que es va aturar el 15 d’agost de 2021 amb la seva arribada al poder. Un testimoni històric que ens ajuda a comprendre els passos que es van fer per al procés de pau que, no obstant això, va quedar interromput amb l’esclat del conflicte i el cessament de les llibertats aconseguides fins aleshores.

Com en edicions anteriors, contemplem la presentació d’òperes primes de joves directors que inicien les seves trajectòries a l’AFFBCN, igual que ho fan a Busan, Xangai o en altres festivals europeus com Canes, Rotterdam, Berlín, Locarno o Venècia. Però, òbviament, també mirem de tenir en compte títols de les generacions menys joves, l’interès dels quals està més que demostrat. Des d’aquesta perspectiva, comptarem també amb Roser Corella i Stefano Obino (Berlín) per a la presentació de Kickoff (2025), una pel·lícula realitzada amb l’ajuda d’una Beca Rui de Clavijo concedida per Casa Àsia. L’historiador filipí Nick Deocampo, Premi CASA ASIA 2023, farà una classe magistral sobre el cinema filipí a ECIB (Escola de Cinema de Barcelona), el 3 de novembre a les 12h. Deocampo serà també el president del Jurat de la Secció Oficial del Festival. Comptarem amb altres presències com la del director japonès Adachi Shin, que presentarà la seva pel·lícula Good Luck (2025); la directora kazakha Malika Muckhamejan, amb la seva pel·lícula Longer Than A Day (2025); la directora coreana Lee Mi-rang, amb Concerning My Daughter (2023); el director indi Adittya Kripalani, que presentarà la seva pel·lícula, I Am Not An Actor (2025); la de la directora japonesa Miwako Van Weyemberg, que presentarà Soft Leaves (2025); la del director indonesi Razka Robby Ertanto, que presentarà Midnight In Bali (2025); la del director de Sri Lanka Shaun Seneviratne, que presentarà Ben And Suzanne, A Reunion In 4 Parts (2024), i la de la directora filipina Antoinette Jadaone, que presentarà Sunshine (2024), pel·lícula que ha suscitat gran interès al seu país des del seu llançament.

Per Menene Gras Balaguer

Directora de l’Asian Film Festival Barcelona