Història, biopic o documental, Climbing for Life (2025) és un dels vint-i-sis títols que han format part de la Secció Oficial del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (SSIFF) enguany, fora de concurs. El gènere també s’aplica a pel·lícules com Franz (2025) de la directora polonesa Agnieszka Holland, una coproducció de la República Txeca, Alemanya i Polònia sobre la vida de l’escriptor, des del naixement en una Praga del segle XIX fins a la seva mort a Viena en 1924. Dues biografies en el SSIFF separades per gairebé un segle i que no comparteixen cap experiència existencial, però que uneix el fet mateix de narrar la vida dels seus portadors i compartir el gènere biogràfic. 

 

No obstant això, mai és fàcil convertir una vida en un referent per a una narració audiovisual, com la que en tots dos casos se’ns tracta d’introduir per a compartir vides com la de Franz Kafka i la de l’alpinista Junko Tabei (1939-2016), la protagonista de Climbing for Life, que es va fer popular després de coronar el cim de l’Everest en 1975. Fa ja mig segle, va ser la primera dona en el món en aconseguir aquest assoliment per si mateixa. Després de graduar-se en literatura anglesa en la Universitat de Showa per a Dones, va fundar el Club de Muntanya per a Dones (el Ladies Climbing Club, LCC) del Japó en 1969. De fet, la no admissió d’una dona com ella en el club universitari d’escaladors homes, un rebuig que es devia al fet de considerar no aptes a les dones per a aquest esport, va ser la raó de la seva obstinació per la major part dels seus desafiaments i per liderar les expedicions en les quals aconseguir l’objectiu sempre va ser primordial, encara que això comportés, molts cops, posar en risc la seva pròpia vida. 

 

La Junko Tabei es va casar en 1965 amb en Masanobu Tabei, un escalador que va conèixer en una de les seves expedicions i amb el qual va tenir una filla, la Noriko, i un fill, en Shinya, encara que la maternitat mai la va dissuadir de continuar practicant aquest esport, que per a ella va ser sempre una prioritat. Durant un temps, va pujar muntanyes com el Mont Fuji al Japó i el Cervino als Alps suïssos, i després d’aconseguir el cim Annapurna el 19 de maig de 1970, el LCC va decidir abordar el Mont Everest. Cinc anys fent preparatius per a trobar finançament, fabricar el material que era necessari per a resistir a les condicions atmosfèriques i baixes temperatures de la muntanya, i òbviament l’entrenament físic dels seus membres. L’expedició va comptar amb quinze dones, dues d’elles mares, que van decidir afrontar juntes el desafiament. L’equip integrat només per dones va viatjar a principis de 1975 a Kàtmandu, i al maig ja havien establert el campament a 6300 metres, encara que, quan es disposaven a iniciar l’escalada, una allau va enterrar a l’equip de les dones i les seves guies. Malgrat el risc de morir soterrada per la neu, el seu xerpa va aconseguir salvar-la i dotze dies després, el 16 de maig de 1975, la Junko es va convertir en la primera dona a arribar al cim de l’Everest. 

 

Junji Sakamoto (1958), que ha dirigit aquesta pel·lícula, no només ha volgut reconstruir la vida real de la primera dona en el món que va coronar l’Everest, la Junko Tabei, sinó seguir a la protagonista en la seva vida quotidiana, fins que és diagnosticada amb càncer en 2012 i mor en 2016. En Sakamoto aborda la complexitat d’una vida que comparteix la passió per la muntanya i la família, fins a l’últim dels seus dies. Vaig poder veure la pel·lícula en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià, on es va presentar en la premiere mundial el 19 de setembre, formant part de la Secció Oficial. El 27 d’octubre inaugura el Tòquio International Film Festival (TIFF), per a posteriorment tenir el seu llançament a les sales de cinema del Japó el 31, quatre dies després. Abans, no obstant això, el 29 d’octubre inaugurarà el Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN).  

 

En Sakamoto ha dirigit amb aquesta pel·lícula el seu llargmetratge número trenta-u, havent iniciat la seva trajectòria com a cineasta en 1989. Quan li vaig preguntar per què aquesta pel·lícula, em va dir que havia estat una idea de l’actriu que fa el paper de protagonista, la Sayuki Yoshinaga, qui li havia explicat la història de la Junko Tabei, a qui va conèixer personalment i va admirar tot i llegint el seu llibre My Mountain Life – Up and Down, sobre el qual la Riko Sakaguchi ha realitzat el guió. La Yoshinaga exerceix el primer paper més important d’un repartiment exigent i ben dirigit, i va ser ella efectivament, que ja havia treballat amb en Sakamoto feia tretze anys en A Chorus of Angels (2012), i que fins ara ha actuat en gairebé 125 pel·lícules, qui li va contagiar el seu interès per aquesta figura. Objecte d’admiració popular com a exemple de superació i èxit en coronar el cim de l’Everest, per a en Yoshinaga semblava important no oblidar la seva aportació contra els estereotips de gènere, en un món encara tan masculí com el de llavors, en el qual la igualtat i la paritat eren impensables. Així que va compartir amb en Sakamoto la idea de commemorar a aquesta dona que es va preocupar per la condició de totes les dones, demostrant que totes podem sempre i que la defensa de la seva llibertat no es pot qüestionar. És ella la que exerceix el rol principal, no només fent creïble al seu personatge com si fos ella mateixa, sinó pel gran poder de comunicació i transmissió que es desprèn de la seva actuació. Haver rebut quatre vegades consecutives el premi a Millor Actriu de l’Acadèmia del seu país, i que sigui l’única que l’ha merescut fins ara, no és cap banalitat. El fet d’abastar tota una vida ha obligat també a comptar amb una altra gran actriu, per a abordar la primera etapa d’una trajectòria que comença i acaba a la muntanya per a la Junko Tabei fins i tot després de rebre en 2012 el diagnòstic del càncer, que va acabar amb ella quatre anys més tard. Es tracta de la Rena Nonen, la interpretació de la qual troba continuïtat naturalment i sense artifici en la de Yoshinaga. Se sumen al repartiment grans intèrprets com en Koichi Sato i l’Asuka Kudo per a interpretar a en Masaaki Tabei, el marit de la Junko Tabei, i en Ryūya Wakaba i la Fumino Kimura, interpretant respectivament als seus dos fills, en Shinya Tabei i la Noriko Tabei. 

 

La Junko Tabei es va convertir en un mite no només per ser la primera dona que va aconseguir el cim de l’Everest, sinó per haver continuat afrontant el desafiament i arribar a ser la primera dona que va coronar els anomenats Set Cims en 1992 després d’aconseguir el cim del mont Vinson, la muntanya més alta de l’Antàrtida entre 1990 i 1991, i en 1992 el cim de Puncak Jaya d’Indonèsia, sense abandonar la recerca en ni la lluita contra la degradació ambiental, a causa de la contaminació de l’aire i l’aigua, l’efecte hivernacle causat per l’acumulació de gasos derivada de la crema de combustibles, la desforestació i el canvi climàtic, davant l’impacte que tot plegat té en la salut humana. En aquest sentit, com a directora de l’Himalayan Adventure Trust of Japan, una organització mundial, va treballar per a preservar tots els entorns naturals i en particular per a la cura de les muntanyes, participant personalment en expedicions de neteja i gestió de residus d’entorns naturals que ella coneixia tan bé, amb la fi de donar visibilitat a la necessitat d’un desenvolupament sostenible de cara al futur del nostre planeta. 

 

En Sakamoto m’explicava, durant la conversa que vam mantenir a Sant Sebastià, que els preparatius per a fer aquesta pel·lícula no van ser fàcils. Sobretot, tenint en compte les condicions atmosfèriques i les baixes temperatures de l’entorn on corresponia fer el rodatge. Per a fer versemblant el relat, aquelles havien de ser extremes i fóra com fóra la ubicació, l’Everest havia de ser reconeixible d’una manera o una altra. Si l’ascens a l’Everest es va rodar en el Mont Fuji, no va ser fins a la segona vegada que l’equip de rodatge es va traslladar fins allà que va ser possible començar a gravar, ja que el primer va ser un intent fallit i tant el director com actors i actrius, igual que l’equip tècnic, van haver de retrocedir perquè no van ser capaços fer front a les adverses condicions climàtiques a les quals havien de fer front. Però la pel·lícula es va acabar realitzant amb èxit, després d’afrontar tots els obstacles i dificultats que van presentar les exigències del rodatge. Okiku and the World (2023), la penúltima pel·lícula de Sakamoto, va formar part de la programació del Asian Film Festival Barcelona (AFFBCN) aquest mateix any, i Face (2000) es va presentar en el SSIFF l’any 2000. 

 

La pregunta que forma part del subtítol d’aquest text és molt recurrent, com va dir en José Luis Guerin en la cerimònia de lliurament de premis de la present edició del festival de Sant Sebastià, en rebre el Premi del Jurat, doncs sembla com si un documental no fos, per a alguns públics, una pel·lícula, sinó una altra cosa que mai igualarà a una pel·lícula de veritat. Això, afortunadament, manca de sentit plantejar-ho en produccions com Climbing for Life, que són un autèntic repte cinematogràfic. La pel·lícula, per acabar, narra la història de la Junko Tabei, la primera dona que, trencant els estereotips de gènere, va aconseguir en 1975 el cim de l’Everest, i en 1992 va coronar els Set Cims Però és també el relat d’una vida marcada per la lluita conta la degradació ambiental i el rescat de la muntanya per a un futur sostenible.