Gentle Tremor

El programa Gentle Tremor. Nous horitzons del vídeo art a Àsia reuneix l’obra recent de vuit artistes asiàtics, procedents de Hong Kong, el Japó, la Xina, Mongòlia i el Kazakhstan, l’interès dels quals se centra en el descobriment de nous horitzons de la imatge en moviment. En l’intent d’aconseguir el seu objectiu, exploren els límits del vídeo art i la seva potencialitat de cara al futur desenvolupament de la imatge en moviment, i la construcció de noves narratives i de noves formes de narrar. Tot i tenir en compte la individualitat i singularitat de totes i cadascuna de les produccions que es projectaran, no s’ha de perdre de vista la diferència cultural que les caracteritza i respectivament les connexions que és possible establir entre els diferents paisatges simbòlics que abasten. En un món dividit i cada cop més polaritzat, la directora de CIFRA creu que l’art pot tenir un paper crucial tant en cultures afins com oposades entre si, introduint canvis en les dinàmiques de poder que millorin la consciència de l’espectador. El planeta que coneixem actualment és un món en crisi que només pot canviar gràcies a la invenció tecnològica i científica i a la innovació permanent en les arts visuals. 

La primera de les obres que es projectaran és A Palm, a Fountain, a Umbrella (2024), de Sharon Cheuk Wun Lee, el qual fa un poema en el format vídeo que explora les alteracions que es produeixen a la ciutat on viu, arrel dels canvis sociopolítics que tenen lloc, el bilingüisme i la seva influència en la identitat cultural dels ciutadans afectats. Ebony Dreams (2019), d’Eri Saito, és alhora un experiment que explora com els nostres cossos es mouen inconscientment, en casos com els derivats del somnambulisme, percebuts pels altres com a moviments inexplicables. L’intrigant i surreal vídeo Ringo (2020) d’Amie Barouh evoca records de la infància i el nostre nen interior dins el context actual. El sarcàstic vídeo Lerne Deutsch in Meiner Küche (2020), de Popo Fan, submergeix els espectadors en una classe de cuina i de llengua alemanya que fa un gir absurd. Axl presenta per primer cop el seu darrer treball Joseph’s Midnight Party (2024). A The Story of Nanka Gulu and Iron Hawk (2021), de Chen Zhou, el públic es troba amb la saviesa ancestral d’un dron intel·ligent que s’ha escapat. Mother Water Gulbib Balkhash (2024), d’Almagul Menlibayeva, distorsiona la nostra comprensió de la geografia, per descobrir nous mons. El programa conclou amb Curse of Staged Atavism (2024) de Shuree Sarantuya, una obra que va ser guardonada amb el premi CIFRA Award al Art Night Venezia aquest estiu. 

El programa ha estat seleccionat per Olga Shishko i Anastasia Stravinsky. 

PROGRAMACIÓ 

• Sharon Cheuk: A palm, a fountain, an umbrella (2024), 10’24’’ 

• Eri Saito: Ebony Dream (2019), 3’23’’ 

• Amie Barouh: Ringo (2020), 3’27’’ 

• Popo Fan: Lerne Deutsch in meiner Küche (2020), 2’22’’ 

• Axl: Joseph’s Midnight Party (2024), 22’’ 

• Chen Zhou: The Story of Nanka Gulu and Iron Hawk (2021), 13’38’’ 

• Almagul Menlibayeva: Mother Water Gulbib Balkhash (2024),16’ 

• Shuree Sarantuya: Curse of Staged Atavism (2024), 11’41’’ 

Sharon Cheuk: A palm, a fountain, an umbrella (2024), 10’24’’  

Sharon Cheuk Wun LEE (Hong Kong). És una artista multidisciplinari que viu i treballa a Nova York. Treballa amb materials peribles que fan referència a la pèrdua i la desaparició de la memòria i la història. De la mateixa manera, s’ocupa de la dislocació cultural, les pertinences itinerants i la dona a les històries colonials. La seva investigació artística gira al voltant de Hong Kong, com una ciutat de pas i una cultura perifèrica i inclassificable. Lee es va graduar i va obtenir un màster en Belles Arts a la Universitat Xina de Hong Kong i està fent un altre màster en Belles Arts a la Universitat de Columbia a Nova York. Les seves exposicions més recents són If Tomorrow Never Comes amb Kyotographie al Centre d’Art de Kyoto (Japó, 2023) i emo gym a Tai Kwun Contemporary (Hong Kong, 2022). El seu treball s’ha publicat a ArtAsiaPacific, i Harvard Advocate, Artomity entre d’altres. Ha format part de projectes artístics de l’Art Promotion Office (Hong Kong, 2021), Peer to Peer (RR. UU, Hong Kong, 2020) i del Hong Kong International Photo Festival (Hong Kong, 2020). Va ser seleccionada per al KG+SELECT i el Sovereign Asian Art Prize (2023), i va guanyar el premi de WMA Master el 2019. També ha aconseguit diverses beques i ha realitzat residències artístiques a Nova York, Taipei i Viena. 

Eri Saito: Ebony Dream (2019), 3’23’’  

Eri Saito (Japó) és una artista que se centra en el vídeo. Les seves obres tracten de les dinàmiques invisibles i incertes com ara la memòria i l’experiència cognitiva. Les seves exposicions més recents són Visitor Cue (Yamanaka Suplex annex building MINE, Osaka, 2023), how to make friends (Art Center Ongoing, Tòquio, 2023), Until It Gets Dark (Tokyo Metropolitan Art Museum, Tòquio , 2021) i 1GB (Spiral Hall, Tòquio, 2020). El seu treball ha estat exposat a festivals com l’European Media Art Festival (Osnabrück, Alemanya, 2023), The Compulsive Landscape: Eri Saito & Masanobu Nakamura (Collaborative Cataloging Japan, Filadèlfia, EUA, 2022), i el Yebisu International Festival for Art & Alternative Visions 2022 (Museu d’Art Fotogràfic de Tòquio, 2022). Així mateix va obtenir el segon premi al primer e-flux Film Award que es va concedir el 2024. 

Amie Barouh: Ringo (2020), 3’27’’  

Amie Barouh (Japó/França) és una artista que fa pel·lícules, tant documentals com assajos visuals, inspirant-se en les seves experiències personals. Després de viure a Tòquio fins als 17 anys, Amie Barouh es va traslladar a París, on va conèixer la comunitat gitana i va decidir submergir-s’hi. Aquesta experiència va influir en la seva relació amb el món on viu i va començar a utilitzar el format vídeo per abastar diferents mons. La proximitat que manté amb les persones amb qui treballa és com si escrivís un diari cinematogràfic, volent rodar un documental experimental que dona veu als marginats de la societat. Impulsada més per les afinitats que pel desig de fer una pel·lícula, la càmera, el tercer ull i el braç de l’artista travessen les relacions en temps real que ella, com a documentalista, però sobretot com a persona, manté amb els subjectes amb els que treballa. 

Popo Fan: Lerne Deutsch in meiner Küche (2020), 2’22’’  

Popo Fan (Xina/Alemanya) és un cineasta, escriptor, artista i comissari xinès. Els seus documentals Queer i Family Trilogy han tingut un impacte significatiu en la societat xinesa. El 2017, va abandonar Pequín i se’n va anar a viure a Berlín, on des de llavors s’ha dedicat a escriure i dirigir guions de curtmetratges que aborden temes interseccionals com les qüestions LGBTQ+, la migració i el sexe. És director convidat a la plataforma de streaming XConfessions d’Erika Lust. Ha actuat ocasionalment en obres de vídeo d’artistes com Shu Lea Cheang, Simon Dybbroe Møller, Zayne Armstrong i Ellinor Aurora Aasgaard. A més, Popo ha treballat amb el Beijing Queer Film Festival durant més d’una dècada i és comissari convidat a SİNEMA TRANSTOPIA de Berlín. Actualment està centrat en el desenvolupament del seu primer llargmetratge de ficció, Grammatik. 

Axl: Joseph’s Midnight Party (2024), 22’’  

Axl Le (Yi Le) (Xina/Noruega) és artista visual i cineasta. Treballa principalment amb els mitjans digitals, i les pràctiques artístiques inclouen vídeo/pel·lícula, animació 3D, jocs, tecnologia d’intel·ligència artificial i realitat virtual (RV). Des del 2016, tracta de realitzar obres que exploren i reflexionen sobre les relacions entre la tecnologia i la vida cultural, així com les connexions entre tecnologia, ciència i naturalesa a l’era digital, tenint en compte el futur desenvolupament de la humanitat. El seu treball ha estat publicat en plataformes com NOWNESS Àsia, Videotage HK, Videoclub i Art Tracks. Ha exposat també en fires com Art Basel HK, Microclima Venezia, Siggraph, Esea contemporary, CICA Museum, Tank Shanghai i l’Himalayan Center Shanghai. La seva obra ha rebut un gran reconeixement i ha estat premiada a diversos festivals internacionals de cinema d’animació. 

Chen Zhou: The Story of Nanka Gulu and Iron Hawk (2021), 13’38’’  

Chen Zhou (Xina) és un artista l’obra del qual s’ha presentat a diversos festivals i exposicions de tot el món. Treballa principalment amb pintura, vídeo i performance, centrant-se en l’experiència humana des d’una perspectiva existencial. En els seus primers vídeos, ha explorat l’absurditat de la vida contemporània, els aspectes performatius i enganyosos de la identitat, i la soledat i l’alienació dins dels mons virtuals. Des de la pandèmia, s’ha anat centrant cada cop més en la pintura i la performance. Els estudis de filosofia budista han influït en el seu treball, dotant-lo interiorment d’una força espiritual, una aura i un estil surrealista oriental. En aquesta fase, Chen ha començat a explorar les relacions entre el cos, l’espai, la percepció, l’esperit i l’energia. També incorpora imatges de l’aigua, el foc, la terra, el fum i els ossos, utilitzant mètodes com ara la disposició espacial, els rituals i la meditació, per crear un espai liminar sensorial. Actuant així vol explorar les dimensions més subtils de l’existència humana.  

Almagul Menlibayeva: Mother Water Gulbib Balkhash (2024),16’  

Almagul Menlibayeva (Kazakhstan/Alemanya) és una artista contemporània que treballa principalment amb vídeo multicanal, fotografia i instal·lacions en què empra tècnica mixta. Viu i treballa a Alemanya i Kazakhstan. El seu treball s’ha exposat internacionalment a la Biennal de Sydney (Austràlia), la Biennal de Venècia, la Biennal de Moscou (Rússia) i la Biennal Internacional de Gangwon (Corea del Sud). L’obra de Menlibayeva aborda qüestions relacionades amb l’exploració crítica de la modernitat soviètica; les transformacions socials, econòmiques i polítiques a l’Àsia Central postsoviètica; i les reinterpretacions descolonials de temes de gènere, la degradació mediambiental i les cosmologies i mitologies nòmades i indígenes euroasiàtiques. 

Shuree Sarantuya: Curse of Staged Atavism (2024), 11’41’’  

Shuree Sarantuya (Mongòlia/Alemanya) és una artista mediàtica i activista que viu a Colònia des del 2019. Va néixer i va créixer a Ulan Bator (Mongòlia). Es va graduar a la Universitat Estatal d’Art i Cultura de Mongòlia el 2016 amb una especialització en direcció de cinema i radiodifusió. Fins al febrer del 2024 va estudiar a l’Acadèmia d’Arts Audiovisuals de Colònia, centrant-se en continguts de vídeo basats en motors de joc. La major part del seu treball se centra en les minories ètniques, les darreres tribus nòmades i els pobles indígenes del nord, est i de l’Àsia Central. La seva pràctica es basa en la investigació artística i el coneixement nòmada, per crear un procés experimental en què utilitza diversos mitjans digitals, amb la intenció de representar la transició/migració constant d’una llar nòmada a un estil de vida sedentari. Shuree Santuya va guanyar el premi CIFRA el passat estiu.